Terra i llibertat

Seguim amb la publicació d’aquest conjunt d’articles que ens apropen als perquès i cóm de la crisi en la que estem immersos, gràcies a la col.laboració d’Ivan Gordillo, del Seminari d’economia crítica Taïfa.

L’objectiu de l’activitat dels capitalistes, la raó de ser de la seva activitat es la diferència entre el diner al començament i el diner al final del procés productiu. El que s’anomena benefici. És a dir, utilitzen el seu capital i el treball dels assalariats per obtenir un benefici per a ells. El procés productiu genera nou valor i aquest correspon legalment al capitalista (expliquem aquests aspectes en detall al curs Introducció a l’anàlisi econòmica). El capitalisme ha de créixer sempre per a què funcioni bé. Una gran part dels beneficis de cada període (generalment es considera un any) es tornen a utilitzar per ampliar les empreses o generar altres noves, i aquest procés rep el nom d’acumulació o inversió. Això és una exigència del capitalisme. Per una banda perquè pels grans capitals els beneficis són tan grans que els capitalistes difícilment els podrien gastar en el seu propi consum, però per altra banda i sobretot, perquè els capitalistes competeixen entre sí per a obtenir beneficis i si no acumulen (inverteixen) en expandir-se o millorar tecnològicament aviat els altres capitalistes, que sí acumulen, els  mengen el mercat i els que no inverteixen llangueixen i amb el temps desapareixen. El capitalisme necessita créixer sempre, i si no creix es quan es diu que està en crisi.

En la seva recerca permanent de beneficis el capitalisme acudeix sempre allí on els beneficis són majors. Reajusta el seu capital d’un sector a l’altre per anar allí on es pot obtenir beneficis majors. Per això el capitalisme, es un sistema molt dinàmic, doncs està permanentment buscant el major benefici. Abandona sectors que li donen poc benefici i inverteixen allí on aquests són majors. Està clar que la dinàmica no pot ser instantània doncs el capital està invertit en edificis, màquines i sistemes productius, i necessita temps per amortitzar els sectors antics i passar als nous, però el moviment de pas als sectors més rentables és constant.

Ara destacarem la importància de la producció. Hem dit anteriorment que a l’intercanvi no hi ha possibilitats d’acumulació, d’enriquiment. On es produeix doncs aquest nou valor? Aquesta producció de nou valor, i en conseqüència el guany, es porta a terme en la fase de producció. Per entendre com es produeix aquest increment de valor en la producció cal entendre que la font de valor no és altra que el treball. La força de treball té una consideració doble en tant que no és possible separar-la completament del treball, de la persona que la posseeix. Per tant, la remuneració de la força de treball (el salari), com en el cas de qualsevol altra mercaderia, no és altra cosa que el cost de reproducció del treballador com a tal. És a dir, el mínim necessari per a que pugui seguir treballant dia rere dia i per a què per altra banda puguin produir-se els treballadors del demà. Però la força de treball té una segona particularitat important, i és que l’augment de la productivitat del treball permet produir més bens i serveis dels que necessita el treballador per a reproduir-se com a tal. En altres paraules, permet produir més valor del que s’utilitza en el seu manteniment i reproducció. Tenim doncs que el treballador produeix més valor que el que costa. És aquí on es produeix el nou valor, on s’afegeix valor a l’economia. Això vol dir que podríem dividir la seva jornada laboral entre el treball que necessita per mantenir-se ell i la seva família i el treball excedent (és a dir, el que realitza per sobre del seu cost de reproducció). Aquesta divisió es converteix dins del capitalisme en treball pagat (aquella part de la jornada laboral fins a produir mercaderies per valor del seu salari) i treball no pagat (el valor de les mercaderies produïdes fins al final de la jornada laboral). Aquest excedent, al que anomenem plusvàlua o plusvalor, és apropiat pels propietaris del capital i és la font del guany capitalista

Ara veurem el paper que juga la circulació i la producció. Veiem doncs que la font de la plusvàlua, i per tant del guany, es troba en la producció. Això no significa però que la fase de circulació del capital no sigui important. Fins el moment de la venda final, la plusvàlua està materialitzada en mercaderies, però les mercaderies no són útils per al capitalista, que el que busca és diner i per tant el procés de circulació esdevé crucial per al capital. Tot i que en la circulació, en l’intercanvi, no hi hagi hagut possibilitat d’acumular nou valor, de produir plusvàlua, la circulació és imprescindible per al capital ja que és la que s’encarrega de materialitzar aquesta plusvàlua de nou en diner i fer aflorar per tant el benefici. Al mateix temps però, la circulació del capital és un procés enormement fràgil i el capital pot trobar-se obstacles o dificultats a l’hora de passar de la forma mercaderia (producte) a la forma diner. Precisament quan el capital no pot passar d’una forma a l’altra, o té moltes dificultats per a fer-ho és quan parlem de crisi.

Hem arribat a una nova definició de crisi. Si anteriorment definíem la crisi com la interrupció dels fluxes econòmics, ara, utilitzant els conceptes que hem introduït podem definir la crisi com una situació en la que es produeix una interrupció, o s’obstaculitza el procés de circulació del capital. És a dir, que el capital no pot avançar entre les seves distintes formes, diner, mitjans de producció (fàbriques, maquinària, matèries primeres), mercaderies, etc. fins arribar de nou a la fase diner. (continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!