Terra i llibertat

A continuació, reproduïm un article de Sodepau que creiem d’interès en el context actual

La situació que es viu a bona part del Magrib, al Nord d’Àfrica i el
Sahel des de fa ja dècades, s’hauria d’haver pres més seriosament per
part dels nostres polítics fa temps i no només prioritzar polítiques a
curt termini i màxima rendibilitat econòmica, a costa dels drets humans,
polítics, socials i culturals en aquests països.

(Segueix)

Es tracta d’una àmplia regió on viuen milions de persones, i molts milions d’ells sotmesos a la pobresa, i a la misèria; sotmesos a l’arbitrarietat, la injustícia, i el bloqueig polític permanent per part d’uns governants i règims polítics autoritaris que són alimentats pels nostres governs europeus i els nostres diners, a canvi de mal vendre llurs recursos naturals.

Els beneficis d’aquests negocis serveixen únicament i exclusiva per perpetuar en el poder a aquests dictadors (en alguns casos els Ministres de Defensa o d’Interior o de la Seguretat Militar manen més que el president de torn), les seves dictadures (reconeixent que hi ha importants diferències i diferents perfils entre ells a l’hora de catalogar-los com a tals) i el seu domini sense límits sobre àmplies capes de les seves poblacions.

El que aquests dies està succeint a l’Aaiun, no escapa a aquest esquema general que comporta la perpetuació de la violència a tota la regió, que, enquistada, es mou en termes d’acció-repressió-resistència-repressió a tota la regió magribina-sàharo-saheliana, malgrat, o degut, als milions d’euros abocats per les potències occidentals als governs de torn per, en teoria, millorar la “governabilitat democràtica i social” d’aquests països; fons que sens dubte han estat engolits per estructures estatals totalment corruptes.

Tan sols en els anys 2008, 2009 i el que duem del 2010, centenars de revoltes socials, moltes d’elles reprimides violentament (amb la seva seqüela de morts, ferits, enjudiciaments, empresonaments i mals tractes) s’han succeït a Algèria (veure llista i informació sobre aquestes al web d’AlgèriaWatch). El mateix podem dir del Marroc si bé cal assenyalar que en menor mesura; del Níger o Mali, però sota altres formes de revolta, a Mauritània…

La desestructuració social, la falta de democràcia i d’un repartiment mínimament equitatiu de les riqueses (la regió és riquíssima en recursos naturals en explotació i sense explotar,) es perpetua en el temps. Lògicament aquesta situació, així com la violència cíclica i endèmica, és aprofitada per uns i altres pels seus tripijocs polítics de pressió i desestabilització del “veí competidor”, o a qui fer xantatge perquè signi tal o qual acord econòmic, tot instrumentalitzant aquesta violència i a sectors polítics d’aquestes poblacions, pels interessos de les camarilles corruptes en el poder en cadascun d’aquests països.

Algèria ho fa històricament amb el Marroc, utilitzant com excusa la repressió exercida per aquest país al Sàhara Occidental. El Marroc li retorna la pilota al Polisario i a Algèria, donant suport i donant cobertura a les dissidències a Tinduf, controlat pel F. Polisario sota la tutela dels militars algerians. Algèria ho fa al Sahel, utilitzant o havent utilitzat al AQMI (AlQaida) i a certs moviments tuaregs de Mali i Níger. Mali no lluita contra el AQMI (que està molt ben consolidat al nord d’aquest país) i diu que la responsabilitat major de l’existència d’AlQaida en el seu territori la té Algèria (argumentació defensada per la resta de països de la regió). El règim maurità aprofita l’excusa del terrorisme per estrènyer la seva aliança amb l’Estat francès, gran avalador del darrer cop d’estat en aquest país, mitjançant el qual es van imposar els actuals governants, la qual cosa és, al seu torn, vista per Algèria com una ingerència externa a la regió i un obstacle a les seves pretensions hegemòniques regionals; i així un llarg etcètera.

El Marroc/Sàhara Occidental. Guerra d’ombres.

En primer lloc, cal assenyalar que l’estat marroquí està obligat a garantir el respecte més absolut dels drets humans, socials, polítics, econòmics i culturals dels ciutadans del Sàhara Occidental i de la resta de territoris sota el seu domini.

No és de rebut, que un estat amb relacions preferents amb la Unió Europea, que ha signat un Acord d’Associació amb aquesta, violi sistemàticament els drets més elementals d’àmplies capes de la població. Que, malgrat els avenços produïts en relació a altres èpoques passades, la pràctica de la tortura i els maltractaments segueixin sent habitualment aplicats als detinguts; que les desaparicions forçoses temporals siguin una pràctica cada vegada més utilitzada per les seves forces de seguretat; que milers de presoners segueixin empresonats mesos i fins i tot anys, sense ser jutjats i en molts casos sense acusacions concretes; que es realitzin judicis polítics camuflats, que es reprimeixi a periodistes i es tanquin mitjans de comunicació (l’últim, l’oficina a Rabat del canal de televisió àrab Aljazeera), i així, un llarg etcètera de violacions.

De tot això són víctimes els ciutadans del Sàhara Occidental i de tot el territori del Marroc.

Però, per què succeeix això? Per dir-ho de manera sintetitzada, perquè la relació del Marroc actual amb la democràcia i el respecte dels més elementals drets humans, es pot definir com “d’un pas endavant, dos passos enrere”. I per què? Doncs perquè al Marroc, coexisteixen dos models incompatibles d’estructura estatal: un que és el de sempre, el model makhzenià, semi feudal, autoritari, on els ciutadans són simples súbdits i no ciutadans; i un altre, incipient, que es podria aproximar a una democràcia formal, que és dinamitzat i recolzat pel divers, plural i estès teixit associatiu marroquí, i de manera dubitativa, per alguns sectors o corrents de determinades forces polítiques i econòmiques del país.

Aquesta incipient estructura, diguem que formalment democràtica o pretesament democràtica, és permanentment bloquejada quan es tracta d’iniciatives profundes de transformació social i política o simplement de veritable caire reformista, per part de l’estructura makhzeniana autoritària, no democràtica i semifeudal. Lògicament, això és així perquè l’avanç de la segona, podria significar la pèrdua de l’absolut control polític i econòmic del país que els dirigents de la primera exerceixen des de la independència. Per descomptat, no és una situació viable aquesta dualitat i perversió del concepte de ciutadà enfront de la idea de súbdit (hegemònica en la concepció makhzeniana del que ha de ser), però el context regional i internacional tampoc ajuden a fer que les coses puguin canviar a curt termini i de forma positiva; en tot el Magrib podríem fer anàlisis molt semblants sobre tots els estats que el composen (Algèria, Tunísia, Líbia i Mauritània).

Curiosament, en el conflicte del Sàhara Occidental, l’altre actor polític i militar important i enfrontat des de fa dècades a l’estat marroquí, el Front Polisario, també mostra símptomes de ser una estructura esgotada i inviable. Fent bona aquella frase de: “El perill inherent a tot moviment és el de reproduir el que combat i a això ningú escapa”, en els territoris que el Front controla també és exigible el màxim respecte pels drets humans, per la llibertat d’opinió i de moviments, per la no utilització de la repressió i el xantatge contra aquells saharauis que dissenteixen; també per la implementació de la democràcia en aquests territoris que controla i l’obertura del camp polític saharaui a d’altres corrents d’opinió, tribus i clans, diferents dels que tradicionalment detenten el poder en el Front i a la zona (“els aristòcrates del desert”).

En aquests moments ens trobem al Sàhara Occidental, i en els diferents successos i esdeveniments que s’estan produint, un context complex i de vegades díficil de seguir i entendre: diàleg internacional F.Polisario-Marroc, mobilitzacions a l’Aaiun -possiblement liderades per membres de la tribu Teknas i especialment els Izarguiyen-; el pròxim nomenament com ambaixador marroquí a l’Estat espanyol del principal notable del tercer grup tribal en importància dintre del F. Polisario, els Ulad Delim -Ahmedu Uld Suilem- antic fundador de l’organització, i de qui la major part de la seva família va fugir el juliol del 2009 de Tinduf, la qual cosa va generar una gran campanya mediàtica al Marroc i , segons sembla, repressió contra els Ouled Delim i els seus aliats a Tinduf.

Per entendre doncs aquest context, és fonamental tenir en compte en relació al que anomenaríem “costat” saharaui, i després de dir el que hem dit del marroquí, que tres grans famílies controlen el 80% de les riqueses del Sàhara i del Aaiun. Dues d’elles pertanyents a la gran tribu dels Erguibat (una es diu precisament Dirham), tribu a la qual també pertany majoritàriament la direcció i quadres polítics i militars més importants del F. Polisario, i l’altra, són els Ait Baamara (vinguda de Tarfaya). L’ajuntament de l’Aaiun i dirigents d’altres institucions, com una mena de parlament local saharaui creat per Mohamed VI, també ho controlen els Erguibat.

Els Uled Delim, per la seva part, van guanyant quotes de poder en aquest nou procés (el futur ambaixador a l’Estat espanyol, per exemple); i en canvi els diferents grups Teknas (Izarguiyen i altres), queden automàticament desplaçats de qualsevol esfera de poder econòmic i polític, bé sigui en un costat o un altre (excepte alguns notables ben col•locats a Rabat). En un possible nou escenari, amb una solució pactada imposada per EEUU, no tindran res a fer precisament a la ciutat que els Izarguiyen van fundar.

Ara els Izarguiyen (i altres tribus teknas enganyades amb la Marxa Verda) viuen exclosos i marginats socialment i econòmica en determinats barris de l’Aaiun. En aquests barris, fins fa ben poc, alguns dels seus membres es beneficiaven de les engrunes de la seva implicació en el contraban de tabac i del tràfic d’emigrants amb Canàries. Aquesta exclusió i marginalització sociopolítica explica les reivindicacions socials dels acampats. És significatiu el fet que en altres poblacions del Sàhara Occidental no hagin quallat les acampades, especialment a Smara, ciutat que es diu sota el control dels Erguibat, però aquests difícilment es mobilitzaran, tenint en compte que són els grans beneficiats de l’actual estatus polític i de l’evolució dels esdeveniments a Rabat, l’Aaiun i Tinduf.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!