Tian Riba Bloc

Publicat a Públic, 9-10-11:

En aquests temps
en que es rendeix culte mundial al desaparegut Steve Jobs i a tots els qui ens
faciliten l’accés immediat a la informació i a la comunicació en 140 caràcters,
no és estrany que la poítica, que sempre s’ha fet sobre el paper, s’hagi
simplificat encara més i es faci ara a cop de tweet. El problema és que aquesta
immediatesa i multiplicació de missatges té el risc que el soroll augmenti.
Aquell soroll amb que el tripartit es va acabar convertit en un Dragon Khan i aquest
soroll que Artur Mas no ha estat encara capaç de reconduir malgrat el esforços
de construir relat del portaveu Francesc Homs. Però si els consellers Xavier
Mena, Josep Lluís Cleries o Andreu Mas-Colell, es dediquen a anunciar decisions
pel seu compte i risc i a llençar globus sonda sobre retallades, si hi ha una
urgència perquè no hi ha un euro a la caixa, hi ha crispació social i no hi ha
un pla detallat d’on es vol anar, i si l’oposició pensa en les properes
eleccions, és difícil que el relat del govern vagi molt més enllà del discurs,
que ja ha calat, que diu que cal aplicar les tisores.

Anunciar que els
funcionaris potser hauran de tornar al nivell adquisitiu del 2007 i que aquest
any es poden quedar sense paga de Nadal i després rectificar. Revisar les
prestacions de la renda mínima d’inserció a ple mes d’agost. Fer públic a les
portes d’un debat de política general que les residències concertades rebran
tard els seus pagaments. Negociar, de cop i volta, una retallada de la paga de
Nadal dels professionals de l’ICS. Tot això pot tenir la seva justificació en
la urgència de quadrar un pressupost que, per ordre de l’Estat i d’Europa, no
pot ultrapassar un cert nivell de dèficit. Estabilitzar el malalt requereix
aquesta urgència. Però queda clar que al govern li cal, amb celeritat, un pla
ordenat i pactat de racionalització de la despesa i un relat sobre l’horitzó al
que es vol arribar, si Mas no vol immolar-se en la seva primera legislatura. És
cert que la urgència de quadrar uns comptes sense saber amb certesa els
ingressos i que haver passat per unes eleccions municipals i tenir a la
cantonada el 20-N, no faciliten la feina i encara generen més soroll, perquè
cada partit vol posar el focus on li interessa. I és cert que això genera
deslleialtats de tota mena, com ara que el govern espanyol acusi el català de
l’atur perquè fa unes retallades obligades. És cert que l’organització de la
sanitat a Catalunya és complexa i que cal temps per reformular-la. Però tant
cert com això és que cal un pacte sobre la sanitat que cal abordar amb
celeritat un cop passi el 20-N i hi hagi per davant un parell d’anys sense
eleccions. I és cert que cal un lideratge.

“Ens calen
líders de debò. Que tinguin el valor de l’autenticitat, que treballin,
s’exigeixin, s’esforcin i estiguin convençuts d’allò que diuen. Líder de debò,
que te’ls miris als ulls i te’ls creguis, amb més fons que aparença, amb més
compromís que simple implicació, amb més autoritat encara que poder. I,
naturalment, que tinguin alguna cosa a dir-nos, a proposar-nos. Que tinguin un
projecte”. Aquesta frase no és d’un polític. No podia ser així en aquesta època
de falta de líders polítics naturals, i en que resulta que són persones
respectades en altres àmbits, els que estan exercint aquest paper. Ja s’ha
parlat molt de Pep Guardiola i del seu discurs del  “si ens llevem d’hora, i no hi ha retrets ni
excuses, som imparables”. Frase que ha fet tanta fortuna que els programes
satírics, que sovint retraten millor la realitat que la informació pura i dura,
situen la seqüència dels fets de la següent manera: Zapatero vol prendre una
decisió. Consulta Sarkozy. Le petit Napoleón consulta Merkel. Frau Merkel
consulta Obama. Aquest consulta Déu. I Déu consulta Guardiola. Però avui la
frase no és de Guardiola. És del periodista Joaquim Maria Puyal en el pregó de
la Mercè. I ve a tomb per preguntar-nos si en aquest moment de gravetat,
existeix aquest lideratge.

Cap líder
mundial ni cap economista ha estat capaç, fins ara, de trobar la fórmula per
sortir de la crisi. D’acord. Però si és cert que existeix una crisi del deute
sobirà, que també afecta a la Generalitat. I, per tant, el govern espanyol obliga
el català a retallar despeses per no superar un determinat nivell de dèficit. I
Espanya, alhora, ho fa seguint les instruccions europees. Si és cert, per tant,
que cal retallar, encara que ara Aldredo Pérez Rubalcaba ho posi en dubte, cal
un pla detallat, ben explicat, únic, del que s’està fent. I ho ha de liderar
Mas. Mesures com treure la paga de Nadal als alts càrrecs, és exemplaritzant.
Però indica una certa improvisació, a banda de ser un avís per a navegants. Fer
un concurs per valor de 150.000 euros per comprar 3.000 lots de Nadal pels
treballadors de Ferrocarrils i, davant la pressió mediàtica, desdir-se, sembla
indicar també improvisació. És cert que quan s’enfonsa el Titànic no és moment
de cridar a assemblea. És cert que el problema és fer un debat en situació
d’emergència i amb els professionals de la sanitat crispats. Però cal fer-lo
paral.lelament. I cal fer-lo liderat pel govern, però amb la complicitat de
l’oposició. Perquè el relat també és responsabilitat de l’oposició.

I el debat ha
d’incloure la pregunta de com es reparteixen els sacrificis, perquè hi ha la
sensació que la càrrega recau en la sanitat, els seus ptrofessionals i els
usuaris més necessitats. I, especificament en la sanitat, cal debatre, en
consens amb els professionals, formes d’organització més eficients, un millor
sistema retributiu, decidir què és assumible, quina cartera de serveis hem de
tenir, si tots els hospitals han de fer transplantaments, si tots han de fer
cirurgia cardíaca, si cal prioritzar les malalties greus… I cal parlar de
drets, però també de deures. Cal debatre fórmules per evitar que el català
sigui el sistema de salut més hiperfreqüentat d’Europa, sense cap capacitat de
modulació que sí que han introduït els països nòrdics, i sense el qual paguen justos
per pecadors. Però, clar, per debatre sobre el copagament cal apagar els focus
dels mítings. Cal socialitzar el sacrifici i, potser, augmentar impostos a les
rendes més altes. Cal augmentar els impostos sobre el tabac i l’alcohol,
responsables del 50% dels ingressos hospitalaris dels menors de 70 anys. I tot
plegat no és fàcil en un estat amb competències repartides entre
administracions i amb un sistema sanitari català molt heterogeni, que inclou
l’Institut Català de la Salut, centres concertats i fundacions de tota mena.

Però, alhora que
cal parlar de copagament, d’impostos sobre el tabac i l’alcohol i de la cartera
de serveis, cal parlar també d’altres àmbit on racionalizar despesa. Si calen
tantes subvencions a les activitats més diverses. I cal debatre sobre l’aprimament
de l’administració i sobre la seva simplificació. Calen 17 autonomies? Calen
les diputacions, consells comarcals, i delegats dels governs d’aquí i d’allà?
I, aquest procés, no ha de fer perdre de vista que, malgrat tot, Catalunya està
a la cua d’Europa en recursos per a sanitat i que, en aquest sentit, el pacte
fiscal és prioritari, i evitaria cap retallada. Perquè el debat estarà viciat
mentre Catalunya pateixi un espoli fiscal i altres tinguin aeroports buits –i
aquí cal autocrítica amb l’aeroport de Lleida- i  línies de TGV amb 9 passatgers. I és aquí és
on cal recuperar Puyal: “si els catalans anem junts, som imbatibles”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!