(anti-poema sobre
el No-res)
Sota la pell lluminosa de la realitat,
en l?endinsada penombra de l?ésser,
on es confirmen axiomes i presagis,
en el centre exacte de les paraules.
Digues tu: ?oe¿per quin camí de fang,
per quina terra vella, enfonses les passes
i tires avant, cap un límit de boires,
cap el lloc on comença el passat??
Ara que el teu cor és una tenebra
i els teus ulls bateguen com un llamp,
captura els missatges per desxifrar
i ompli d?ampolles la vasta mar.
Pregunta tu: ?oe¿de les hores que se?n van,
què resta sinó espills diàfans clivellats;
dels desitjos per complir, què perdura
sinó l?espiral nacarada d?un so tancat??
Capbussant-te en l?interior, ben endins,
a l?altra banda del full en blanc,
on els signes es condensen opulents
i ningú t?espera, tu sol front a la immensitat,
digues per fi: ?oe¿de què val la poesia
sinó d?ungüent per guarir ferides,
de mentida o d?eufemisme flagrant
i d?engany que decora el dolorós No-res??
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!