Anotacions rizomàtiques

Espanyols (extret de “Símbols de massa de les nacions”, dins de l’assaig Massa i poder, d’Elias Canetti, escriptor sefardí en llengua alemanya i Premi Nòbel de l’any 1981)

      “Així com l’anglés es veu capità, l’espanyol es veu matador. Però en comptes de la mar, que obeeix al capità, el torejador és amo de la seua multitud, que l’admira. L’animal, al qual ha de lidiar segons les nobles regles del seu art, és el vell monstre marraix de la llegenda. No ha de mostrar por, el seu control ho és tot. Cadascun dels menors moviments és vist i jutjat per milers. És l’Arena romana la que ací s’ha mantingut, però el torejador en la intra-història es va convertir en un cavaller de fidalguia; apareix com a únic combatent, l’Edat Mitjana va modificar el seu sentit i el seu tratge, però en especial, el seu prestigi. L’animal salvatge, sotmés, l’esclau de l’home, s’encabrita una volta més contra ell. Es presenta davant de tota la humanitat; està tan segur del seu ofici que pot representar la lídia del monstre als seus espectadors en cada detall. Coneix exactament la seua mesura; les seues passes estan calculades; els seus moviments tenen allò que s’estableix en la dansa. Però ell mata de debò. Milers veuen aquesta mort i la multipliquen per la seua excitació.

      L’execució de l’animal salvatge, que no ha de ser ja salvatge però que es torna salvatge, per a després, precisament per això, condemnar-lo a mort; aquesta execució, la sang i el cavaller sense taca es reflecteixen de manera doble en els ulls dels admiradors. Un mateix és el cavaller que lídia al bou, però també s’és la massa que l’aclama. Sobre el torejador, que seria un mateix, a l’altre costat del rodal, hom es veu una altra volta a si mateix com a massa. Com un anell s’està cohesionant, s’és criatura tancada en sí mateixa. Per tot arreu hom troba ulls; per tot arreu hom escolta una única veu, s’escolta a si mateix.

      Així l’espanyol, que està assedegat del seu matador, s’acostuma aviat a la visió d’una massa molt determinada. Aprén a conéixer-la a fons. És tan viva que exclou molts desenvolupaments i formacions més recents que en països d’una altra llengua són inevitables. El torejador en l’anell, que tant és per a ell, es converteix també en el seu símbol de massa nacional. En el moment en que pense en molts espanyols junts, pensarà en el lloc a on estan més sovint reunits. Comparades amb aquestes alegries de massa violentes les de l’església són manses i inofensives. No sempre ho van ser, i en aquell temps en que l’església no vacil·lava en encendre el foc infernal per als heretges, ja ací sobre la terra, l’economia de massa de l’espanyol estava ordenada d’un altre mode”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!