En aquests nostres temps
tan dolents per a la lírica, hi ha algú que, encara que la seva situació social
li ho desaconselli, com diu l?alterego
Demòcrit Papadoulos, s?entesta a ocupar-se?n. Joan Carles Ortega i Berenguer,
casualment trentaner com la veu poètica d?un dels seus versos, publica Nits, un llibret que se?ns presenta
embolcallat d?una faixeta amb l?anunci que ha merescut el Premi ?Joan Llacuna?,
de la Ciutat
d?Igualada, i amb un catedràtic de filologia i un escriptor col·lega / amic com
a padrins de fonts. Se?ns presenta també arrecerat pel prestigi dels noms d?una
tradició, rica, variada i amb presència intensa.
Demòcrit Papadoulos obliga
a la ressenyadora a preguntar-se si, en una situació professional com la seva,
dedicar-se, ni que sigui de manera escadussera, a la crítica, no deu ser cosa
d?irresponsables, però és un entrebanc que ja ha superat ell mateix.
Llegint aquests quinze
poemes, situats sota l?advocació de la
Nit, una Nit que no exclou les nits possibles i concretes
i les impossibles, i que convoca tantes
altres veus poètiques i referents culturals, la ressenyadora s?entesta a trobar quina deu ser aquella que
se?n sol dir la veu pròpia, aquella veu que, si el poeta persisteix, podrà ser
la que ell construeixi i el construeixi, sense que això vulgui dir renunciar a
la filiació literària que tant interès sembla a voler deixar-nos clara. Amb
tota la por del món d?equivocar-se, l?ha creguda trobar a ?Amb una nova urgència, una palpitació?,
potser no per casualitat un dels poemes que menys entra en intertextualitat amb
veus poètiques anteriors, deixant a part Ferrater i la reflexió del vers final
?no el trobeu un xic banal, per molt
sincer que sigui?- sobre la gran
meravella del pas del temps i de les dones.
També li sembla
advertir-la en la ironia amb què ofereix a la Senyora de la Solitud: ?en safata
d?argent / una tassa d?amistat, culleretes de simpatia, / el pot de te on
reposen memòries futures?, i unes pastes; tot, ?per endolcir el present, /
duració de sucre amb farina de l?experiència?.
O en el diàleg impossible
amb Emily Dickinson (ai, quants amants i
amics pòstums acumulen les poetes mortes!): ?Sota la pell lluminosa de la
realitat?, i encara el to humil amb què parla ?Demòcrit Papadoulos?, més que en
allò que podria semblar urc ?poètic, és clar- en el poema final: ?Sóc el vent?,
o en ?Faust, exhaust, contempla el mar?…
I també en la il·lusió amb
què reescriu El càntic dels càntics,
a ?Anotació…?. Deia, al 1959, Elsa
Morante com a resposta ?rebel i contestatària, ella- a un qüestionari sobre
l?estat de la novel·la, que una ?veritable obra d?art provoca sempre un augment
de vitalitat?. El que la poeta i narradora volia dir amb això de l?augment de
vitalitat potser farà arrufar el nas a algun
crític, però crec que com a lectors s?hi reconeixeran. L?estimada
bíblica d?una de les Nits pot ser reconeguda sota els focus d?una discoteca
d?aquesta Benidorm on es mou també una
altra figura femenina, que fa reflexionar la veu poètica sobre la
mercantilització de les relacions humanes, que impossibilita, per tant, les que
ara anomenen ?horitzontals?, de les quals les amoroses en són un exemple excels. Bona arma, la ironia, per a
la reflexió poètica, fins i tot en allò que toca el sentit i el valor de la
paraula poètica, i bona metàfora, l?amor, per a la poesia. Més bona encara,
l?autoironia, el distanciament de si mateix que arriba fins a un extrem
perillós: A preguntar-se pel valor, potser exagerat, concedit a la paraula
poètica, que és cosa de fe, per poder-ne escriure. Deia Rilke al jove poeta,
que, fet i fet, tan jove no ho era, si el comparàvem amb el seu corresponsal,
que sabria si valia la pena d?escriure?n només en el cas que descobrís que es
moriria, si deixava de fer-ho. D?altres poetes han parlat de la inevitabilitat
de la poesia, pedra de toc de la vocació poètica.
M?atreviria a fer-li, amb
aquell dret que t?atorga graciosament qui se sotmet a la crítica d?algú altre,
només una puntualització: ?Sota la pell lluminosa de la realitat? no és pas un
anti-poema, i de cap manera sobre el No res, sinó una temptació, potser
momentània, com d?adolescent, a què altres poemes, en el mateix poemari, donen
una resposta clara i contundent. El llibre és la resposta a totes les preguntes
sobre el valor de la paraula poètica.
Fina Llorca
Madrid, 20 de maig de 2004
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!