BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Pujol demana lleialtat a en Zapatero: Ruc! més que ruc!

Pujol no sap que ell i Ciu  … -o sí que ho sap?

Pujol no sap que ell i Ciu són simples peons d?en Zapatero. I en són peons perquè així ho han decidit ells mateixos claudicació rere claudicació, silenci rere silenci, acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya rere acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya.

Ara mateix, a banda i banda del tauler d?escacs català, aquesta vegada altre cop gràcies a «E» -Esquerra-, hi ha el mateix jugador, a un cantó en Zapatero i a l?altre cantó en Zapatero – «amontillado» però Zapatero o President «Español» de torn-.

Què els hi passarà a les torres i als peons catalans? -doncs és bastant clar, segons convingui els sacrificaran quan convingui.

Els Catalans necessitem algú que com ho ha fet Ibarretxe pel País Basc jugui a favor de Catalunya. Però els polítics d?aquí tant sols podent jugar ja estant contents. Les regles d?aquest joc d?escacs fatídic per a nosaltres les ha escrites i trucades aquest estat colonial, autèntic vampir que viu de xuclar la sang de Catalunya, i estant pensades per poder continuar xuclant la sang dels catalans mentre no siguem tots morts o reciclats.

Això, aquest Estat mortuori per a nosaltres, no ho podria fer sense la complicitat de l?actual classe política catalana que calla dia a dia l?espoli que patim en l?àmbit econòmic, polític, lingüístic i nacional. Perdoneu l?expressió que segueix: «Callen com uns putes!»

Però la desesperança té un aturador, es tracta de la voluntat del Poble menut català, avui encarnada en el «Projecte de Catalunya Acció», decidida a obrir els ulls de molts catalans i així portar el nostre país cap a l?anhelada independència.

És fals que en Zapatero posi o marqui els límits com va dir en Mas, els límits ens els marquem nosaltres mateixos i això s?ha d?acabar.

A l?altra banda d’aquest nostre tauler d?escacs polític hi ha d?haver un català que tingui les idees clares, la determinació precisa i la fermesa de caràcter suficient per entomar l?encàrrec de portar el nostre país a la seva plena maduresa, la plena maduresa de tots els països que es preuen de ser-ho: La Independència!

Jordi Pujol, un simple peó -sofisticat, però un simple peó!- pateix del mateix mal d?infinitat de catalans: és un perfecte il·lús!

De què li servirà -de què ens servirà- demanar lleialtat a l?escaquista -ignorant de lleialtat- que mou tant les peces blanques com les negres d’ambós costats? I més quan ell, en Pujol, ha fet durant tants anys el joc precís perquè les coses segueixin així!

Ben diferent és l’actitud d’en Santiago Espot que s’encara al contrincant de l’altra banda del tauler -en Zapatero- i mirant-lo fixament als ulls li diu:

"El nord de la nostra política és trencar amb Espanya! Nosaltres els de Catalunya Acció apostem per l’escac i mat! Res de demanar lleialtats!"

I si algun lector no s’ho creu que interpreti el següent article:

El nord de la nostra política (25/abril/2005)
.
L’abril del 2004 l’actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses ?regiones? espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d’entesa que sempre ens han portat a la ruïna.

Potser ja és l’hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element imprescindible, repeteixo, el ?trencar? amb Espanya. Abandonem els sentimentalismes ridículs i les ?coses? que diuen que ens uneixen perquè, sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de Ginebra o de Milà que no pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant que amb una gent que ens roba els que ens estan robant no podem anar enlloc.

I això que dic no és intransigència, és sentit comú. Ni és arrauxament o radicalisme, és moderació i, si m’apureu, conservadurisme. Senzillament perquè volem conservar allò que és nostre. Ens cal començar a ignorar i menysprear qualsevol cant de sirena ?imperial? amb música de sobirania compartida, solidaritat o federalisme.

El nord de la nostra política ha de quedar perfectament concentrat, per inversemblant que pugui semblar, en unes frases d’un home que no era precisament independentista però tenia seny. L’autor dels mots que segueixen és Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó: «Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins».

Santiago Espot, 41 anys
Barcelona (Barcelonès)
President Executiu de Catalunya Acció

————————————————-

Blocaire:

Salvador Molins i Escudé.
.(Conseller de Catalunya Acció)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!