Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Us envio una notícia que m’arriba, i que crec paga la pena atendre:
Que ho sàpiga tothom.
Notícia:
Diverses associacions demanen a l’Ajuntament
que canviï el nom del carrer del Duc de la Victòria.
Amb el poderós argument que el Duc de la Victòria
va ordenar bombardejar la població civil de Barcelona
l’any 1842, diverses associacions han demanat a l’Ajuntament
que canviï el nom d’aquest carrer pel de Baró de Maldà,
figura senyera de les lletres catalanes, famós pel seu
dietari Calaix de Sastre (el qual recull múltiples dades
i episodis de la ciutat Comtal) i estretament relacionat
amb la zona per raons de veïnatge.
El document fins ara ha estat signat per les associacions:
INDRETS DEL RECORD, FUNDACIÓ D’ESTUDIS HISTÒRICS DE
CATALUNYA,
INSTITUT DE PROJECCIÓ EXTERIOR DE LA CULTURA CATALANA,
ÒMNIUM CULTURAL, MEMORIAL 1714, TRADICIONS I COSTUMS
i CIEMEN.
Cordialment,
Enric Garriga Trullols
President IPECC
IPECC – Institut de Projecció Exterior de la Cultura
Catalana
Hotel Entitats. Providència, 42
08024 BARCELONA
Tel/Fax 93.213.76.48
www.ipecc.cat
(segueix)
(…)
Alhora m’arriba notícia del baró de Maldà:
Rafael d’Amat de Cortada i de Senjust, baró de Maldà
Barcelona, 1746-1819. Prosista. Va ser fill del coronel
Antoni d’Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust. Era nét del primer
marquès de Castellbell per la branca paterna i va heretar la senyoria de Maldà per
la branca materna.
Es va casar a vint anys amb la seva cosina Maria Esperança d’Amat
i de Rocabertí, filla del segon marquès de Castellbell, de qui va tenir vuit
fills. La seva llar d’infant va ser al carrer del Bisbe Caçador de Barcelona i al llarg
de la seva vida va viure a la casa familiar del carrer de la Portaferrissa, prop de
l’església del Pi.
Pertanyia a la petita noblesa catalana borbònica i rendista,
però les seves possessions i les seves rendes no li comportaven gaire poder
econòmic ni polític.
Havia estudiat amb els jesuïtes al Col·legi de Cordelles;
allà va ser introduït a l’estudi del llatí. També tenia coneixements de francès i
d’italià.
Des de 1769 i fins a
la mort el 1819, durant cinquanta anys i amb una regularitatadmirable, va escriure un diari que va anomenar Calaix de
sastre. Volia copsar tot allò que succeïa al seu voltant i donar-ne notícia, de tal
manera que quan va aparèixer el Diario de Barcelona (1792) hi va escriure que
ara serien dos a fer diaris.
Amb les seves anotacions el Baró de Maldà va omplir milers
de pàgines que varen integrar setanta-un volums manuscrits conservats. Es tracta
d’un corpus d’una gran unitat, en el qual coexisteixen gèneres literaris distints,
redactat en un llenguatge col·loquial, fortament castellanitzant, de to
popular.
A través d’aquests textos es pot resseguir l’estat de la llengua, la cultura,
la literatura, els costums i els esdeveniments del país, però sobretot de
Barcelona, en aquells anys.
És lleugerament racionalista en tant que fill del seu temps,
però profundament marcat per la religió i conservador, com s’escau a la petita
noblesa rendista.
Visceralment antifrancès a partir de 1789, havia incorporat
a la seva vida social,
no obstant això, les convencions de la politesse. És
refinat, alhora que un xic vulgar. És elitista i alhora l’atreu profundament tot el que
és popular, hedonista,
contradictori i tímid, extrovertit i banal, és un grafòman
impenitent de la mida
d’un Josep Pla per la seva dedicació, malgrat que no arriba
ni de lluny a la
qualitat de la prosa d’aquest autor. És un personatge
sorprenent i un dels exemples més característics del rococó literari català.
El Baró de Maldà no va publicar mai el Calaix de Sastre ni
ho pretenia, sinó que el va donar a conèixer fragmentàriament a través de lectures en
les tertúlies
barcelonines que freqüentava, o les que improvisava durant
les seves estades fora de Barcelona. També en copià volums per fer-ne obsequi a
coneguts i familiars.
La Reial Acadèmia de Bones Lletres el nomenà Membre Numerari
d’aquesta Institució l’any 1816.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Arran de l’apunt que deses et done més informació, no sé si certera. si Maldà és un Rocabertí, està lligat amb l’Alta noblesa. I en concret amb en Tomàs de Rocabertí. Nascut al Castell de Peralada. Arquebisbe de València, a finals del segle XVII. Campió de la Contrarreforma, i que arribà a ser el Cap de la Inquisició. Vida traginada entre València, Roma i Madrid. Amb una colla d’estudiosos com ara el pare Vicent Victòria (d’Alcoi) van conformar una colla d’intel·lectuals que van aterrir bona part del poble menut. Un perfecte col·laboracionista que es deixa caure damunt, tot aprofitant-se del poder de la corona Castellana. Talment com ara amb el Seminari de Montcada de l’Horta (la factoria de bisbes que diem ara), que va generant l’elenc més retrògrad i trentista que mai no s’ha conegut en els darrers temps.
Maldà, com dius, pertany a la petita noblesa, gairebé desheretada, encara amb el llast "teòric" generat un segle abans. D’aquella bufa patriòtico-religiosa (española) a aquestes misèries de primeries del XIX. Dins de la pròpia casta. Esdevinguda quasi miserable.
Per als que "bufen i col·laboren" a hores d’ara.
Cordialment.