Quan ve per aquí el President espanyol, i amb especial visibilitat l’actual, diria que ve d’estranquis. Fins i tot quan es disfressa de banys de masses. D’estranquis, normalment en un sentit d’embolic i disfressa. Mentint a dojo. Darrerament sí que venia, a més, d’amagatotis. Diria que és perquè tenim clara la situació i Zapatero és mal rebut, i que el fet que Montilla parli ara d’invitació és encara més badada que la del cap de campanya quan diu que millor no vingui per les tensions que hi ha entre TC, Estatut, Parlament….
És per aquí que trobo curiositat en la escena del PSC, el seu cap de campanya, una nova dosi de “PSC es separarà del PSOE”, el TC i la campanya de les properes eleccions al Parlament.
Un tema de les darreres hores és que al cap de campanya del PSC se li escapa que millor serà que Zapatero no vingui per la campanya donat que hi ha tanta tensió en el tema de l’Estatut i el TC, mentrestant del PSOE demanen “lleialtat institucional” i alhora deixen clar que el Parlament català no hi pinta res, des del PSC tenim una nova escena de “el PSC s’ha de separar del PSOE”, i de seguida surt Montilla i rectifica al cap de campanya, i aleshores diu que Zapatero serà convidat.
Mentrestant tenim nova filtració del Constitucional que diu que el proper dijous tindrà llesta la ponència més restrictiva que l’anterior. En altres moments ho haurien presentat com a càstig per portar-nos malament, i ara, com ens ho presenten? Com una urgència electoral. Ho és només d’alguns partits, de tots, també de l’electorat? Caldria mirar com va això.
Tornant al PSC, se li escapa al cap de campanya, o forma part del guió? En el primer cas, si se li escapa i Montilla el renya per dir el que preveu i pensa? Seria un suïcidi del PSC, per excessiva lleialtat o perquè no s’hi veu (fora del seu cap de campanya)? També se li pot escapar en el sentit que el cap de campanya s’hagi equivocat en les seves apreciacions i previsions, aleshores Montilla el rectifica i desautoritza. Forma part d’un guió per mirar d’acabar amb l’amagatotis?
El què crec, però, és que es tracta simplement de confusió i/o confusionisme a diverses bandes. I penso que ens ho hem de prendre seriosament perquè estan prenent decisions fent veure el que no és, falsejant situació i enganyant incauts. I estaria bé que les eleccions es facin veient ben clar tot plegat.
Si Montilla accepta que Zapatero és mal rebut hauria d’acceptar també una realitat que nega, hauria d’acceptar una situació que disfressa, hauria de promoure, i ja fa força temps, la desobediència a l’estat i la escissió del PSC-PSOE. Però segueix en l’intent de vendre mentida perquè no li agrada el que passa i veu. El nostre problema és no creure’ns que el PSC, ni Montilla, ni ningú no és entitat superior que hagi de dominar les nostres percepcions. Ostres…. llegia una cosa sobre solidificació d’idees….
Mireu què vol vendre, com a cas i exemple, en un article d’ahir (de to dramàtic), Juli Fernández (diria que és del PSC) a El Punt: “Catalunya i Espanya no s’ho mereixen“.
L’autor diu que el problema fonamental, que el que més li preocupa:
“(…) en aquests moments, és la solidificació de la
idea que una part de la societat d’Espanya no té la sensibilitat de
trobar una resposta definitiva a l’encaix de Catalunya amb Espanya. Un
encaix que passa per la normalitat d’entendre que Espanya és diversa i
plural, i que és precisament aquesta diversitat la que la fa més rica
socialment i culturalment. (…)”
Suposo que la solidificació de la idea és aconseguir que la gent ens creguem que el problema és que hi ha una part d’Espanya que no la encerta en trobar-nos l’encaix a Espanya. Una marejada que no hem d’acceptar-li.
I tenim prou en assenyalar que el problema no en cap cas metafísic ni de manca de sensibilitat espanyola, que a la Espanya física hi ha pluralitat, riquesa i diversitat, i una part del poble català, però alhora el que és clar es que a la Espanya estat i la Espanya política d’això se’n renega i que Catalunya no encaixa a Espanya.
El problema no és de visió o d’enteniment, sinó de reconeixement, de la manca de reconeixement d’aquesta realitat i dels atacs contra ella i contra qui no la nega. És greu que es pretengui obviar aquest fet. És una farsa negar la necessitat d’un estat per a Catalunya.
Fins ara el nostre problema ha estat que hem cregut necessitar el reconeixement espanyol per no haver de negar la nostra existència i per no renegar del que tenim davant els nassos, o volem, o creiem, pretenem, etc. Ara diria que el problema s’ha solucionat al nostre favor, ni que sigui perquè hem abandonat aquesta creença estúpida i hem pogut millorar la percepció de la realitat, situació, la comunicació interna i externa. I a partir d’aquí només queda que en traguem conseqüències.
Però, com acostuma l’espanyolisme, quan resulta que ha d’acceptar que tenim raó, el problema passa per art de màgia a ser-ne un altre.
El problema de la pluralitat i diversitat no és de no entendre-ho, ni de no tenir-ho ben clar, li hem de dir a Juli Fernández. El problema que vol dissimular amb boniques paraules és que Espanya nega i renega d’aquestes coses, i hi actua en contra com a estat. I el nostre problema és aconseguir que embolicades com aquestes no colin.
Recomano la lectura de Salvador Cardús (subratllo jo):
L’EMBAT DEL PARLAMENT SERÀ INÚTIL I LA RESPOSTA DEL TC SERÀ FULMINANT
“Amb el total respecte institucional que li és degut i que em mereix, i
amb independència de la vàlua personal dels diputats que el componen,
tal com vaig escriure fa temps, el Parlament de Catalunya s’ha convertit
en una ratera per a la política catalana. Vull dir que el marc jurídic
espanyol en què s’ha de moure el nostre Parlament li posa uns barrots
que fan impossible que pugui actuar amb la sobirania que els catalans li
hem estat atorgant equívocament, en un pla simbòlic que no es
corresponia amb el real. El nostre Parlament és -o, per ser més precís,
voldríem que fos- l’expressió de la voluntat nacional del poble català.
Però la Constitució espanyola no ens reconeix com a nació -l’Estatut,
tampoc- i el Parlament en realitat és una cambra local, una diputació de
diputacions, limitada a la gestió dels afers interns, sempre sota la
tutela de la veritable -i única- sobirania nacional, que és l’espanyola.
No entendre això, a més de constituir una clara deslleialtat
constitucional, és una forma d’autoengany polític. (…)”
…………………..
http://www.vilaweb.cat/noticia/3722789/maragall-herrera-mas-subscriuen-paraules-castells.html
http://www.directe.cat/noticia/30763/el-govern-espanyol-nega-qualsevol-valor-a-la-resolucio-del-parlament-sobre-el-tc
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!