Al Capdavant! ens posa a l’abast una entrevista a en Joan Carretero
sobre Reagrupament i la proposta per les eleccions al Parlament.
A parer meu el que planteja Joan Carretero és correcte en tres punts.
És clar que la independència depèn de nosaltres. És clar que cal sumar
forces i tenir prou escons al parlament si
volem una independència reconeguda al nostre context polític.
Necessitem escons independentistes. I és cert també que cal dur a la
pràctica
unes noves maneres de fer política en les que, a parer meu, ja hi
estem.
(Només afegiria que l’assemblearisme, o la organització en grups
de treball concrets, o amb poca estructura que en diu, també s’ha de
sumar als canvis polítics, que el canvi és més ampli i abasta més
àmbits que el de model de decisió o la organització dels grups
polítics. A banda que aquest plantejament a la entrevista queda una
mica barrejat amb el projecte d’independència i segons com semblaria
que simplement per canvi formal ja tindríem la majoria parlamentària
per declarar la independència. Això em sembla fumut perquè confonem
consignes amb pla definit.)
És contradictori i problemàtic en alguns punts. Es contradiu en la
crítica a ser “poc pràctics” que envia a ERC, quan ell mateix ha de
plantejar finalment alguna mena de pluja fina a Reagrupament.
L’alternativa que ens proposa d’imaginar està a l’aire en el que diu,
però és inacceptable diguem que per impossible, clarament no pràctica.
Seria alguna cosa així com màgia social i conversió de cop de
suficients votants catalans per a fer automàtica una majoria
parlamentària d’independentistes a les properes eleccions.
Aquest punt és fonamental ja que està a la base del planejament de la
feina a fer i, a més de no ser realista en el pla que ens proposa,
deixa fora unes quantes complicitats i recolzaments necessaris.
No queda gens clar què és l’independentisme pràctic que defensa
Carretero. Ho fa en contraposició al que és la idea de pluja fina i
d’aconseguir una majoria social, i contra el que critica com a
“abandó del projecte” per part d’ERC. Semblaria que pensa només en l’acte de
declaració de la independència, obviant els previs, el que ja s’ha anat fent i aconseguint, i el que alhora és
en els seu pla una altra mena de pluja fina: la de anar convencent i informant sobre
la opció política per agrupar prou gent per a tenir veu al Parlament.
A banda que es pugui triar una o altra manera de treballar per l’estat
propi, caldria que Reagrupament deixés clar què és aquesta seva idea
d’independentisme que deixa fora tota la feina que ha fet i fa ERC,
malgrat Carretero no la contempli. I que acaba deixant fora també molta
altra feina que es fa, i s’ha fet, des de la societat (en plataformes,
o a nivell individual, local, etc.)
Crec que el què ens cal és pressionar sense aturador perquè els partits
que es presentin a les properes eleccions no ho puguin fer amb cap mena
d’ambigüitat pel que fa a prioritzar aquest projecte, i fer el que
sigui menester per a recollir el vot de l’independentista que s’absté
d’anar a votar. Alhora és fonamental conscienciar a l’elector
independentista dels diferents partits de que cal exigir-nos també
aquesta claredat en el vot.
I sobretot ens cal no fer jocs malabars amb la realitat, crec que la
política ha viscut molt (i en el marc espanyol és així de mena, diria)
en una confusió entre desig i realitat que genera molts problemes dels
que enfrontem (des d’enganys, a possibilitats, i sobretot les
“impossibilitats” que han convençut molts).
De manera que no ens podem permetre el mateix joc si volem guanyar. I
guanyar és aconseguir la majoria parlamentària, ara, després d’unes
quantes passes donades, possibilitats i impossibilitats de les
clàssiques més que qüestionades, i unes quantes vies descartades.
Trobo que cal ser molt respectuosos en aquest punt perquè, si es
deforma la realitat és més difícil encertar en l’actuació que es
planegi, i perquè crec que aquest respecte és bona manera d’engrescar i
convèncer gent al projecte; diria que quasi n’és garantia.
Veig al menys tres deformacions preocupants en aquest sentit:
– La que ja he assenyalat de que és fals que ERC hagi abandonat el projecte o no hagi fet res, que en diu.
– Una segona és la d’afirmar que “aquestes coses” (la conscienciació,
el parlar i debatre, el pressionar l’estat, informar-ne, etc.) no són pràctiques.
– Una altra deformació preocupant és la de la valoració de
l’independentisme a la societat. S’equivoca en valorar el paper que
han jugat les “coses disperses” que s’han fet aquests anys des de
diverses plataformes, grups, i iniciatives que simplement
han fet una cosa tant “poc pràctica” com conscienciar-nos,
informar-nos, conversar, i propiciar que es parli i debati
tranquil·lament sobre el país, tema i projecte.
En aquest punt crec que no valorem prou els èxits aconseguits, però hi són.
……………………………….
http://212.241.214.167/preview.php?userid=dHVhYQJjZA%3D%3D&iwid=cQ%3D%3D
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!