Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Tenim notícies aquests dies de les reaccions socials, papals i religioses al fet de que per fi s’ha deixat d’amagar una bestiesa com ho és l’abús sexual fet per persones de l’Església catòlica a nens al seu càrrec i responsabilitat.
I tenim notícies sobretot, i no sé si això ha aconseguit desviar el tema, dels laments d’aquesta organització i estat pel que algú vol vendre com a conspiració (ideològica? de quina mena?) contra ells.
Penso que caldria analitzar com és que tants d’anys s’ha pogut amagar, o “amagar”, cal veure com ha anat engany i companyia, quina mena de coses s’han fet a les persones que ho han anat denunciant i patint, com és que entre els seus seguidors domini l’acceptació d’irresponsabilitat del seu cap. I penso que és una qüestió d’obligació de consciència de ser persones, humans, civilitzats. I també una obligació política, donat el poder i intromissions polítiques d’aquesta Església i d’altres. Res a veure en conspiració contra l’Església catòlica o la que sigui.
Notícia, per exemple:
“L’Església catòlica espanyola es va secundar ahir per mitjà del bisbe de Sigüenza-Guadalajara, José Sánchez, la línia marcada pel Vaticà d’atribuir a una conspiració les notícies d’abusos a menors per part de religiosos. Benet XVI és, segons el prelat, «víctima de la difamació i de la calúmnia». Segons el bisbe, els cristians «han d’harmonitzar sempre, per més difícil que sembli, la claredat i la contundència en la condemna dels delictes amb la misericòrdia amb el delinqüent». (…)”
Comento:
“És una pena que l’Església catòlica desaprofiti els moments que l’actualitat li ofereix per a redreçar la seva funció i tasca. I dic redreçar en funció del què diuen predicar (el súmmum de la giragonsa i cinisme) i servir. Aquest del destapament d’abusos sexuals de representants seus a la societat és tant greu que em costa entendre que els cristians seriosos puguin acceptar-los les excuses i crides “a misericòrdia”. Fa por.
Ens podem imaginar algun altre grup social que des de la seva cúpula de poder i dominació de consciències (que ja soleta és problema, a parer meu) encobrís i mirés de justificar cosmològicament (i religiosament i d’altres maneres) abusos sexuals, i a menors, i a sobre enganyés ingenus amb un discurs victimista? Quedaríem quiets i callats?
Fa vergonya que líders religiosos s’aprofitin de les necessitats humanes. Hauríem de poder veure bé quines són aquestes necessitats que poden encobrir una església o Església, i prendre’n nota de com ha anat l’engany i companyia.”
Afegiria:
També s’ha parlat aquests dies de si l’abús podia ser fruit de la manca de relacions sexuals (matrimoni en la seva exigència doctrinal). Ho he trobat preocupant perquè s’ha presentat el matrimoni com a antídot possible a l’abús sexual, i això em sembla un embrutiment eclesiàstic contra el matrimoni i contra el sexe.
Penso que el primer que han de fer els eclesiàstics i els catòlics és qüestionar les seves doctrines al respecte. Perquè es fonamenten en odi al cos, degradació i condemna de la dona a patir del sexe, condemna de l’home mascle a al idiotesa sexual, dominació inacceptable de la persona, repressió, fàstic, i d’altres ingredients sobrers. Perquè fomenten la mala educació sexual i humana.
Com a idea d’arrencada, i en relació al desfogament que justifiquen, podrien començar per fomentar la masturbació com a pràctica de descobriment, coneixement, entrenament, gaudir d’un sol, i, si cal, de desfogament sense cap complexe ni maldat. Em pregunto, segueixen predicant que la masturbació és dolenta? Suposo que sí, donat que troben dolent tot sexe que no sigui penetració d’esperma per a procrear. Els qui fomenten i segueixen les doctrines de l’Església catòlica sobre el sexe són uns animals incivilitzats, malvats corruptors a priori, i crec que no dic cap bestiesa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i, si en portes, em treuria el barret.
Atentament