Consti, consti. I

1 de febrer de 2009

0 comentaris

Diluns m’aturava una estona en la notícia del premi al mérit del treball del govern espanyol (si ho he entès bé), i em va deixar preocupada la necessitat de demanar alguna explicació, d’entrada al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Per això i altres raons vaig agrair coses com ara:

Avui fa 70 anys de l’ocupació de Barcelona
DILLUNS, 26 DE GENER DEL 2009 | Països Catalans

A mi, no m’hi embolique, senyor Sentís
27.01.2009 | Mail Obert
| Vicent Partal

No en el nostre nom

sgordillo |

Mitjans |
dimarts, 27 de gener de 2009 | 16:04h

Merito, merito, merito… en el que estava, després d’haver guardat, per reposar una estona, una anàlisi que intento sobre els lligats de la consti, pot ser ho anomenaré:

Em sembla recordar que la constitució espanyola diu alguna cosa de la competència exclusiva de l’estat per decidir sobre les nostres relacions. Sembla ser que al llarg d’uns quants anys, o hem estat obedients, o hem estat fotuts.

Que ens fotin és dolent sense mirar res més, encara que diguem allò de que si d’això o d’allò se n’aprèn, o coses encara més bèsties com idees de penitències, orígens de pecat a pagar, karmes a patir, o així. I, un cop adonats, el que cal és deixar-nos de tantes contemplacions.

Sobre la obediència cal veure a què és que s’obeeix. En aquest cas, com es tracta d’obeir les normes i pràctiques d’una constitució que entenc i veig fomenta la manca d’independència, submissió a un ordre d’incomunicacions vàries, la manca d’iniciativa, i la demonització de la diferència, entre d’altres bestieses polítiques, també ho tinc ben clar. Dolent, i fatal, criminal també en podríem dir. I, un cop esclarit, el que cal és deixar-nos d’eufemismes, així com d’excuses o altres intents de calmaconsciències.

Tot i que penso que si no vigilem ens podem trobar encausats per pensar en aquestes coses (sembla que ara els tribunals espanyols defineixen la desobediència civil com un crim). El que és menester, i urgent en el nostre context, és que en general ens preguntem a què obeïm i a què desobeïm. Perquè així podem desmuntar fàcil una de les eines de por d’aquesta política i aparells de poder judicial caducats (per dir-ho ara suau i curt) en els que encara hi estem embolicats. Eina, idees associades, tradicions vàries, que fan abaixar molts caps en nom de coses com obediències cegues (Que rebem per incomprensions, o per abusos, diria. A la fi, problemes a encarar més que no fre a res, que crec és l’efecte majoritari.)

Estaria bé fer recull de contactes i relacions en la nostra política i societat que no obeeixin a aquest projecte. (Pensem en coses com ara la recuperació de relacions entre les universitats, institucions, polítics, ciutadans, xarxes, als Països Catalans (o països catalans, com ho hem de dir?) així com exemples de projecció i moviment propi pel món, així com el projecte d’independència i l’exercici de drets que l’estat conculca).
Contactes, relacions, projectes, que desobeeixin el que em va semblar marca, mana, ordena, i etc., la constitució espanyola del 78 i els seus lectors i aplicadors en aquestes qüestions.
I que em sembla ara no abasten tant perquè s’han despertat orelles, tenim nous mitjans de comunicació, i perquè ja no val a parlar de sacrificis, transicionals ni de la mena que siguin.
Ho trobo interessant perquè es tracta de desobediència més que desitjable, obligada a risc de la desconciència de que tant en parlem. Desobediència a una pràctica de por que no respecta ni el mínim que cal abans d’adreçar-se a algú, que obeeix a un horrible esquema de convivència. Desobediència a una pràctica que agafa grau de terror quan ens movem en l’acció de les diverses institucions de govern i de la violència d’estat. Desobediència que entenc caldria aplicar tant en el plantejament com en el manteniment, foment i enganxaments. Pot ser cal afegir, també com a efectives i penoses obediències l’enganyament i les vistes grosses.

Queda pendent ordenar el que es diu aquests dies sobre el no a la
constitució europea (una altra consti). Només vaig llegir un resum que va córrer
aleshores, i estava al cas de notícies, debats, entrevistes i articles prou bons, amb
reafirmació de desgrat quan varem veure les reaccions a algun no, vaig votar que no, i desentendre’m totalment del tractat de Lisboa.
Si es veu que no
troben acceptable cap no, aleshores, per què pregunten? Per què, ja que la desvergonyia ja depassa de molt i molt la decència no pregunten directament “sí o sí” i així al menys hi ha gent que riuria? O és que ja va bé anar espantant el personal? És evident que
per mantenir la disfressa de la democràcia formal que tant ha anat
funcionant. Si sabem que, a banda de la poca participació, i de la
relació inversa entre participació i resultat (més participació-més no;
i menys participació més sí), i que un bon gruix de votants votaren i voten
sense conèixer ni el resum i petita explicació del text (simplement per
consignes de partits o governs), i altres mancances electorals, a què venen els contes catastrofistes d’aquests dies? No hauríem de dedicar millor les forces a planejar campanyes de bona informació i participació?

Queda pendent d’ordenar, serveixi ara com a registre, algunes coses que recollia aleshores.

“Fomento”, infraestructures, i instàncies europees. IV: Les maneres de fer.