Al capdavant. Una democràcia amb cara, ulls i veu.

14 de març de 2010

1 comentari

Al capdavant. Una democràcia amb cara, ulls i veu.

Collonsis, és del 28 de febrer d’enguany, i em sembla que faci mig segle. Diria que es tracta d’efectes de la pesantor. Entre altres coses anotava:

“Situem-nos en l’actualitat, en els canvis a l’abast, i més concretament
en el procés que tenim en marxa arrel de les consultes per la
independència. Ho vulguin o no assumir els observadors d’enganyatall. (…)”

Un exemple d’observadors d’aquesta mena els trobem a La Vanguardia. Algun detall passat he recollit per aquí (quan me’ls trobi els adjuntaré, que penso pot ser bo aplegar-ne exemples).
Avui trobo que Xavier Mir assenyala un nou cas, també de La Vanguardia, del que vull destacar un parell de punts (subratllo jo):

“(…) No pot ser que entre unes enquestes i les altres hi hagi aquestes
diferències. Això vol dir que en un dels dos casos -o en tots dos-
s’està manipulant de la manera més descarada i barroera, amb la qual
cosa es fa un flac favor al país en un moment en què cal molta
transparència, molta honestedat i molta responsabilitat.

Segurament és cert el que diran des de Reagrupament quant a les intencions de La Vanguardia
tant amb l’enquesta com amb el llenguatge vergonyosament tendenciós que
hi apareix, però tampoc cal oblidar que Joan Carretero ha trobat un
aliat en aquest mitjà quan li ha convingut i que estava més clar que
l’aigua que el farien servir mentre els resultés útil per debilitar
Esquerra i li girarien l’esquena quan comencés a ser una amenaça per a
CiU. I ho dic perquè, si al final de tot aquest procés resulta que el
retrocés d’ERC no s’ha vist recompensat per l’aparició d’algun altre
partit independentista, Carretero passarà a la història com el
protagonista d’una jugada ben galdosa. Si les coses van així, no
voldria estar a la seva pell.”

Unes bones exigència i observació, respectivament, Xavier Mir.

I al capdavant vé al cas d’unes declaracions de Kenneth Gibson, diputat de l’Scottish National Party, que diu:

“Si fos un polític català, sentiria vergonya de no estar al capdavant del moviment de consultes”

Estaria d’acord pel que fa a l’actualitat, fa vergonya. Fa una temporada no, perquè em sembla imprescindible que al capdavant del moviment fins ara haguem estat la societat. Que un moviment tant important arrenqui del poble, de la gent, que en diem. Una altra cosa és que ara sí, fa vergonya els qui no ens recolzen ni reconeixen. Afegiria que cal que es passin a dir, per començar, antidemòcrates. Assenyala Kenneth Gibson un altre detall d’importància:

“Espanya i el Regne Unit són molt diferents. És profundament
antidemocràtic que al segle XXI una nació tingui a la seva constitució
alguna article que bloquegi la voluntat democràtica. Tothom hauria de
tenir dret a decidir sobre el seu futur. No tenim aquest problema al
Regne Unit, si Escòcia votés per la independència ho acceptarien. No
tindríem el problema que Catalunya té amb Espanya per aquesta part tan
antidemocràtica de la Constitució.”

Entenc que a més de les responsabilitats polítiques ens cal demanar responsabilitats als editors, als informadors, als intel·lectuals, analistes polítics, pel que fa a la qualitat de les seves observacions, de la Vanguardia i a qualssevol mitjà. I com fan política, o parlen de política, haurien de rebre clarament la exigència, haurien de respectar la expressió democràtica i el què implica i necessita, o dir-se antidemòcrates per no haver de dir-se mentiders.

En aquest primer apunt que recullo em referia a Herrera (ICV) i al PP i el que arriben a dir sobre les consultes, valgui així també per la premsa que faci coses similars:

“(… ) S’equivoquen igual que ho fan altres que es volen dir demòcrates però
sense atendre les exigències, compromisos, responsabilitats, accions i
honestedats requerides a una democràcia amb cara, ulls i veu.“

Una democràcia amb cara, ulls i veu. Això tenim al capdavant, i al capdavant estem la societat, la gent, els ciutadans, les urnes i el vot informat, ben informat malgrat tot. També hi són els polítics que són ciutadans, que no es pensen que poden obviar-ho en l’exercici de càrrecs. Que n’hi ha molts, diguin el que diguin els homogeneïstes (els qui sostenen que tots són iguals… i tal. Això és fals.)