Fa uns mesos que utilitzo una estratègia que va molt bé. Tot i que conec -i de sobres- la mala llet que algú gasta en la decisió de parlar o no parlar el català; tot i que sóc conscient que la majoria dels que pregunto em responen que no, que no estan de viatge; quan algú que no conec em parla en castellà li pregunto:
Que esta de vacances a Catalunya? Que esta de viatge? Que esta de passeig?
L’interlocutor normalment es queda sorprès; cosa que em sembla bona perquè hi pugui pensar. I jo m’estalvio d’haver de donar una pila de justificacions i explicacions que em sembla no calen. No ens calen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola! Tot just acabo de descobrir el teu bloc, i m’agrada. M’ha fet gràcia aquest post d’avui, perquè això és una cosa que jo també faig més o menys, interessar-me amablement per la procedència del castellanoparlant. L’altre dia un home sud-americà em va preguntar com anar al metro, i com que jo hi anava vam compartir uns metres de caminar. Em va explicar que havia viscut a Granada i que feia poc que era a Barcelona… i al final sense que jo li digués res va canviar de llengua i va acabar parlant en un català més que correcte. Això ho tinc comprovat, si jo no canvio de llengua el meu interlocutor castellanoparlant sol passar-se al català… curiós, oi?
Salut!