El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
El cel avui era tan gris que no semblava Mallorca. S’unia amb la mar i l’asfalt. Escampava ditades de neguit pels esguards. Tot era tocat del seu color , els arbres, les façanes, els cotxes i les persones. No era un gris com el gris del cervell sinuós, sinó un gris com la tempesta i els presagis, un gris com el dels uniformes que escamparen terror en vida del dictador. I el sol no deixava cap rastre lluminós, només aquesta grisor.
He hagut de fer un esforç per no encongir-me al seient del bus i desaparèixer com una taca d’aigua al vidre.
He sentit com se’m calava el gris fins els ossos, talment una carta al trau d’una bústia, escolant-se per la clivella d’un dels talls nets de les meves ferides de vida que han alterat la impecable seguretat que ens ofereix la pell.
En arribar a la feina, ara mateix, he hagut de recolzar-me a la paret, per sentir-ne la duresa i recordar la vertical del meu cos. I la vida ha anat obrint colors, tossuda, per sort.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La vida és com una pel·lícula en la que hi deixem la pell a trossos.
Dama blanca de peus mullats
Nus
L’oceà besa el teu cos mutilat
Decadent de parets
acolorides amb un elegant vel
de temps.
Et pense amb un sentiment tendre,
No t’abaste
Perquè el teu peus son forts,
Durs de quotidianeitat.
En blanc i negre i un tramvia groc,
flamant
corrent la baixada do Carmo.
Cada segon en el teu cos
es còsmic,
essencialment humà.
Ciutat invisible… Lisboa;
Sempre s’és turista
autora: L.A.C.
Dies grisos, cels grisos, donen color platejat a la mar, el blanc escumós de les ones mesclen i fan espill. Quina sort tenim, de poder contemplar dies diferents i diversos, som uns privilegiats, no creus?. Que tinguis una nit plàcida, Victòria.
potser perquè no és un color, una barreja insòlita de blanc i negre. Una descripció i un símil (la taca d’aigua al vidre) extraordinaris. Un regal. Una abraçada i bona nit.
Com poques vegades, per no dir cap, he llegit una descripció tan intensa del color gris, tot i que no sempre l’hem d’associar, forçosament, a mediocritat. Et felicito per la teva inspiració, que ja es veu que no ve d’un dia.
Tot ho omples de colors. Com t’ho fas, Victoria? Tu si que ets tossuda!
‘… i desapareixer com una taca d’aigua al vidre’ ( Senzill. Antologic).
Ets ‘el miracle quotidia’ de Vilaweb.
Molt (molt) bona nit.
Fins a tres vegades he llegit el teu post. L’encanteri al que m’han sotmés les teues paraules ha sigut difícil de trencar. L’enllaç ja està fet. No puc deixar de tornar.
Per soet, aquest gris no és l’habitual, sinó tan sols el complement que fa ressaltar els colors de la resta dels dies.
A més, cal recordar que els colors els duem dins, a la nostra retina.