Suposo que
Obama guanyarà. Tot apunta que ho farà, però personalment crec que Obama ja ha guanyat. Passi el que passi, ha guanyat. S’ha fet realitat el
Yes, we can que alguns predicàvem mesos enrere quan
Hillary era la preferida de la majoria, la candidata cridada a ocupar la Casa Blanca. Aquest matí he rebut un sms d’un polític que em deia: “Els que hi som des del primer dia, que no són tots els que ara farden, avui sí que podem dir
yes we can. O millor
they can?” És veritat, perquè mesos enrere, quan Obama encara no era un fenomen mediàtic a Europa, els internautes ja ens hi fixàvem. Vèiem que alguna cosa feia aquest candidat, que el canvi era possible. I finalment va desbancar la senyora
Clinton, i sembla que serà el primer afroamericà que ocuparà la Casa Blanca. Alguns d’aquí se n’enreien. Alguns deien que els americans no votarien “un negre” com a president. Però vés quina cosa. La il·lusió, l’emoció, el somni. És possible. El
canvi arriba als Estats Units.
(Molt bo el seguiment minut a minut de Vilaweb. Genial el material de la web 2.0 global. Les primeres eleccions d’un president tecnològic a l’era de la web social, a l’era del pas a la xarxa dels diaris de qualitat en paper.)
La il·lusió, l’emoció, el somni. És possible…aquí si algun polític digués això tots l’escopiríem a la cara per subversiu, il·lús, somniatruites i de poc fiar.
I així anem…incapaços de focalitzar les energies, les esperances i els somnis en un projecte col·lectiu engrescador i de futur. I així seguim, morint una mica cada dia.
Potser, bé segur, l’Obama estarà molt lluny de tantes espectatives. Però el sol efecte que ha estat capaç de provocar és una oportunitat d’or per canviar algunes coses. Tandebò algun dia s’esdevingui quelcom semblant aquí, per descomptat no vindrà dels que ara tenim a la poltrona.