Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
La grandesa i misèria de l’Estatut entrat en vigor el passat agost és que precisament aquesta: que la història es repeteix, aquí res no canvia i tenim més del mateix. Visca el peix al cove etern! Els catalans han entès el missatge, malgrat dos anys de soroll catalanofòbic i negociació política confusionària. Els boicots i el desgast tenen un retorn econòmic insatisfactori: 500 milions d’euros de més en inversió per al 2007. A l’Estat, doncs, la retallada estatutària li ha sortit ben barata.
Si el pacte de La Moncloa havia de servir per tancar la "qüestió catalana" i encaixar-la en l’Espanya exemplarment plurinacional de Zapatero, Déu ens agafi confesats. És en episodis tristos com aquest –la presentació dels pressupostos [pdf, de 29 planes] al Congrés per part de l’avi Solbes— quan un es referma en el vot negatiu a la reforma estatutària. Hauríem preferit equivocar-nos, oi? Però no ha estat així. Mai el temps havia donat a algú la raó tant ràpidament. És inclús inèdit com un Estatut reformat després de 23 anys d’autonomisme -collat per un PP immobilista que havia condicionat els executius minoritaris de Pujol– es desfà com un terròs de sucre a velocitat de vertígen. Primer va ser l’episodi caòtic i salvatge a l’aeroport del Prat. Després han estat les infraestructures, les encarregades de fer-nos veure la pobre realitat catalana. Serveis ferroviaris pràcticament tercermundistes per culpa de pluges o obres, tant li fot. Ara és l’espectacle del ball de xifres entre Solbes i Castells, i la insatisfacció política, empresarial i social generalitzada. Mig miler de milions d’euros més està bé. Però ni el dèficit d’infraestructures acumulat ni les necessitats més urgents es resoldran per la via pactada en l’Estatut i, el que és pitjor, per la foscor i gasiveria del govern amic de Zapatero. Amb amics com aquests, més val no tenir enemics. De què han servit les pressions i les promeses?
Els socialistes catalans, amb la cursa contrarellotge que mantenen per tombar les enquestes, s’han estalviat les formes i han anat a totes: els consellers Castells i Nadal, acompanyats del presidenciable Montilla, presentant les dades pressupostàries de l’Estat a la seu del carrer Nicaragua i apuntant-se el mèrit [pdf i pdf]. El vicepresident espanyol i ministre d’Economia ho havia fet prèviament al Congrés, amb la bandera dels pressupostos socials. Però abans d’això, Castells havia precipitat una compareixença de circumstàncies al Palau de la Generalitat, amb l’excusa d’informar un Maragall que no sabem quina en té, del ball i mareig de xifres. Les dades de Castells no encaixen amb les de Solbes (a la foto, ahir amb el president del Congrés Marín), i com que la transparència brilla per la seva absència no sabrem del cert quan acabaran invertint a Catalunya.
[Joan Puig, diputat d’ERC al Congrés: Ball de xifres en el pressupost d’enguany.]
[Ramon Bassas, tinent d’alcalde de Mataró (PSC): Zapatero compleix.]
Esquerra i Iniciativa, com gat i gos
Si els socialistes estaven més pendents de sortir bé a la foto de Solbes, a la seva esquerra les picabaralles preelectorals no cessen. ERC i ICV no paren de dir-se de tot. Això del tripartit ha estat dur, tal i com es desprèn de la visceralitat que es tenen independentistes i ecosocialistes. Carod ha llençat el lema de precampanya: un original i humà "som com som" [8 planes d’aplicions en pdf] que ja ha fet reaccionar el secretari d’Organització ecosocialista, Màrius Garcia: som com som: equidistants. Als republicans tampoc no els va agradar gens l’eslògan d’Iniciativa atribuint-se, en excluvisa, la intel·ligència i decència de l’esquerra. [Jordi Casals, regidor d’ERC de Torelló: El conte decent i intel.ligent del Joan Saura i els set nans ecosocialistes.] Per cert, aquest dimarts Vicent Partal entrevistava Saura a VilawebTV al seu despatx del carrer Ciutat.
RedNet, Sabaté, l’alcaldable de Sant Cugat i l’amic Terradas via Baron
De la trobada de blocaires socialistes ha quedat aquest resum al web del PSC. Una incorporació és el bloc de l’alcaldable socialista de Sant Cugat del Vallès, Salvador Gausa. El conseller blocaire de Governació, Xavier Sabaté (PSC), manté una activitat continuada a la xarxa, pròpia de la precampanya. El periodista d’El Punt Antoni Dalmau agafa el fil d’una anotació anterior d’aquí per escriure L’avi Maragall i el blog trencat.
Finalment, l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron (PSC), s’ha decidit a ampliar el ventall dels enllaços (incloent-me, gràcies) del seu bloc. També acceptarà comentaris dels lectors, però amb filtre previ (per evitar estirabots) i havent-se registrat al Blogger. És un gran avenç, tracant-se d’un bloc d’alcalde. A can Baron, a més, descobreixo una altra novetat a la bloquesfera socialista: la del tinent d’alcalde de Mataró i diputat a la Diputació, Esteve Terradas, que obre un bloc molt gràfic i de to més personal que polític. L’amic Terradas m’ha ben sorprès, ja que fins fa quatre dies malparlava d’aquesta dèria blocaire. Ha acabat caient, doncs.
El tripartit valencià i confidencial a Malgrat
El bloc del politòleg Pere Boix salta de blocat a blogger i ara el trobarem aquí: El tripartit valencià. (Pere, gràcies també per incloure’m entre els enllaços.) Crec haver deixat dit que aquesta és una bitàcola imprescindible per entendre la política al País Valencià, especialment d’oposició al PP. És adient destacar-ho precisament ara que el socialista Joan Ignasi Pla ha presentat una moció de censura a l’estil d’aquella que Maragall va presentar a Pujol més de cara a la galeria que no pas per guanyar-la. [Partal: De l’abraçada a la moció de censura.]
De Malgrat de Mar (Maresme) arriben notícies. Ha nascut Malgrat Confidencial, que és el primer bloc confidencial d’autoria pública de la bloquesfera catalana. L’autor és el periodista Albert Serrano, un veterà de la premsa comarcal i bon coneixedor de l’actualitat malgratenca. Si aquest bloc aguanta fins a les properes eleccions municipals serà força obligat seguir-lo per saber del dur enfrontament que l’alcaldessa socialista Conxita Campoy tindrà amb l’aspirant republicana Teresa Verdaguer.
Garrofaire fa una aturada tècnica
El mític Garrofaire, blocaire (sobiranista) de referència al Maresme, afincat a Sant Pol de Mar, ha deixat escrita la seva retirada temporal per motius de salut. Una angina de pit el separa de l’editora per un temps. Aquest dimarts he parlat amb ell per telèfon. Coneixent-lo crec que no tardarem gaire a tornar-lo a llegir. Els seus lectors no paren de deixar-hi comentaris d’ànim. Serveixi aquesta anotació per reiterar-te el que t’he dit a la tarda. Descansa, recupera’t i no pateixis per la tornada. T’esperarem igualment.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En tot aquest show del presupuesto tenim diversos elements previsibles:
1) L’incompliment per part del PSOE del mateix Estatut de Liliput que ells havien retallat prèviament. Reflexió: serà que són mentiders compulsius perquè era ben fàcil complir l’Estatut sense fotre res de nou (incrementant el FCI ja se’n sortien).
2) La venda per part de la secció local del PSOE de la mangonejada (sembla ser que passarem del 14.6% de la inversió territorialitzable al 2006 al 14% pressupostat al 2007) com una gran concessió. A la TV, sortia primer en Solbes amb aquella cara que posa d’estar fotent-se permanentment de nosaltres donant les xifres de veritat i després en Castells parlant d’uns altres números que només existeixen en la seva imaginació … molt patètic.
3) La reivindicació per part de CiU dels grans (sic) resultats de l’Estatut de Liliput
Però ep, aquí van començar ahir molt guerrers (en Mas fotent-se medalles abans de que sortís inclús en Solbes), però s’han frenat en sec. I les raons de la frenada en sec les intueixo en una variable imprevista: la portada de la Vanguardia d’avui.
I no parlo de la foto de mal gust, que entra en la línia de cutresa que ha portat LV de ser un diari de referència internacional a ser una mena de Periódico amb més text, no.
Parlo del titular sobre els pressupostos. Que un tio tan profundament fatxa i espanyolista com l’Antich publiqui això mereix comentari i és símptma de moviments més profunds o tectònics (i els sondejos que fan a LV últimament sobre Estatut, aeroport … donen pistes de quin pols estan prenent l’Antich i els seus mercenaris). Proposo començar una porra per saber quan durarà l’Estatut de Liliput… la primera decisió és saber si la fem en anys o en mesos.
Quanta raó tens, Saül! Si haguéssim votat NO tot seria millor: tindriem l’Estatut del 79, fet sota la pressió d’un exèrcit franquista i amb tendències colpistes, i un sistema de finançament que ens permetria gaudir d’un increment de ZERO euros més. Això sí, podriem dir ben alt que no ens em venut… i així durant 100 anys més, per a tranquil·litat d’Espanya. Si els patriotes del darrer segle haguéssin actuat com els actuals dirigents d’ERC i no s’hagués aprofitat cada oportunitat històrica, per petita que fos, encara estariem parlant de la Mancomunitat.