Així titula l’Agència Catalana de Notícies (ACN) el resum d’aquest dissabte: Jornada maratoniana de negociacions per aconseguir el “sí” d’ERC al finançament. El vídeo d’aquí recull també les declaracions més significatives del dia. El desplegament de l’ACN ha estat important per poder oferir la millor informació d’una jornada decisiva en la recta final de la negociació del finançament.
Diu la oposició que no vol res d’il·legal en el finançament i els terminis? Però, d’il·legals ja hi estem, oi? Fa molt. De la darrera il·legalitat el 9 d’agost en farà un any. I diria que cal afegir totes les competències no desplegades del antic estatut que no havien retallat abans o il·legalitzat des d’unes o altres instàncies i legislatures. Espero que ni es faci acord amb aquestes maneres, ni es faci tampoc a la reunió que programen amb les comunitats. Perquè penso en dos pors previsibles que sí desplegarà l’estat (suposo que amb el temps mediàtic pertinent) segons com vagi: la primera és fer veure que l’acord es pren entre totes les comunitats i tota la córrua que fan servir d’igualar, iguals i variants. (oi que fa ben poc era amenaça de la vicepresidenta?) La segona és que comencin a fabricar lleis ad hoc a les que estem acostumats, diria que fins i tot aviciats, acostumadísimos!, abans no ens fem independents. Tinc ganes que s’acabi d’una vegada amb aquest serial en que estem atrapats perquè hi haurà espai per treballar en altres coses prioritàries, com ara la independència i deslliurament d’aquest estat que és molt deshonest amb bona part dels seus ciutadans, i tantes altres feines pendents que arrosseguem. Abans pensava en aquest tema, i una prioritat que marcaria és prendre’n bona nota de quines coses no pot fer un estat propi al segle XXI. l’Estat espanyol és bon model per a prendre’n nota del que no s’ha de fer. I no cal menystenir aquesta misèria pel que fa a la informació de primera mà en aquest sentit. De tota manera, si es fa un acord, a banda de treure’n el màxim que hagin calculat els més assenyats, i es suposa que un model amb un mínim de garanties, l’estat hauria de pagar tots els interessos de l’endeutament afegit pel seu retard i incompliment, i si la llei ho permet, també indemnització per dany moral, polític i social als catalans. En altre cas, per molt que Zapatero vulgui vendre la seva satisfaccióoh!, res que s’hi apropi. Les satisfaccions que valoro d’aquest lamentable procés de l’estatut i el finançament estan molt lluny d’aquesta del president espanyol. Es deuen al recull de llautons i mentides que s’han destapat, i a la esperança que els catalans no ens empassem el finançament, vagi com vagi, com si fóssim uns babaus. Afegiria una altra, més petita però important: també em satisfà veure que el retard i marejos que qui siguin es varen muntar, no ha aconseguit trencar el govern, el nostre. Per molt que sembla que s’havia convertit en “raó d’estat i de la gobiernabilidad“.
Diu la oposició que no vol res d’il·legal en el finançament i els terminis? Però, d’il·legals ja hi estem, oi? Fa molt. De la darrera il·legalitat el 9 d’agost en farà un any. I diria que cal afegir totes les competències no desplegades del antic estatut que no havien retallat abans o il·legalitzat des d’unes o altres instàncies i legislatures.
Espero que ni es faci acord amb aquestes maneres, ni es faci tampoc a la reunió que programen amb les comunitats. Perquè penso en dos pors previsibles que sí desplegarà l’estat (suposo que amb el temps mediàtic pertinent) segons com vagi: la primera és fer veure que l’acord es pren entre totes les comunitats i tota la córrua que fan servir d’igualar, iguals i variants. (oi que fa ben poc era amenaça de la vicepresidenta?) La segona és que comencin a fabricar lleis ad hoc a les que estem acostumats, diria que fins i tot aviciats, acostumadísimos!, abans no ens fem independents.
Tinc ganes que s’acabi d’una vegada amb aquest serial en que estem atrapats perquè hi haurà espai per treballar en altres coses prioritàries, com ara la independència i deslliurament d’aquest estat que és molt deshonest amb bona part dels seus ciutadans, i tantes altres feines pendents que arrosseguem.
Abans pensava en aquest tema, i una prioritat que marcaria és prendre’n bona nota de quines coses no pot fer un estat propi al segle XXI. l’Estat espanyol és bon model per a prendre’n nota del que no s’ha de fer. I no cal menystenir aquesta misèria pel que fa a la informació de primera mà en aquest sentit.
De tota manera, si es fa un acord, a banda de treure’n el màxim que hagin calculat els més assenyats, i es suposa que un model amb un mínim de garanties, l’estat hauria de pagar tots els interessos de l’endeutament afegit pel seu retard i incompliment, i si la llei ho permet, també indemnització per dany moral, polític i social als catalans. En altre cas, per molt que Zapatero vulgui vendre la seva satisfaccióoh!, res que s’hi apropi.
Les satisfaccions que valoro d’aquest lamentable procés de l’estatut i el finançament estan molt lluny d’aquesta del president espanyol. Es deuen al recull de llautons i mentides que s’han destapat, i a la esperança que els catalans no ens empassem el finançament, vagi com vagi, com si fóssim uns babaus. Afegiria una altra, més petita però important: també em satisfà veure que el retard i marejos que qui siguin es varen muntar, no ha aconseguit trencar el govern, el nostre. Per molt que sembla que s’havia convertit en “raó d’estat i de la gobiernabilidad“.