Saül Gordillo www.saul.cat

Finalment el President Pasqual Maragall ha decidit ajornar el seu viatge oficial al Senegal. La crisi entre l’Estat espanyol i el govern d’aquell país per l’onada migràtoria demana prudència i qualsevol mediació o intervenció del president català hauria estat fàcilment malinterpretable. Lluny queden els temps en què els governs minoritaris de Felipe González aprofitaven la bona premsa i millor cartell internacional de què disposava el President Jordi Pujol per fer de mitjancer amb governants de centre-dreta o conservadors. L’ambaixador, per a determinats interessos espanyols, en què s’havia arribat a convertir Pujol és un miratge en comparació amb la poca confiança que li demostren a Maragall els seus propis companys de govern a l’Estat. Una maragallada al Senegal seria catastròfica, en ple debat sobre l’allau d’immigrants. Per tant, Maragall es queda per aquí.

(Un altre debat, però, és si Maragall ha de “demanar permís” al govern de l’Estat per mantenir o ajornar el viatge. Una prova més de subordinació amb el poder estatal? A la foto, Rubalcaba amb el seu homòleg del Senegal.)

I què passa per aquí? Doncs que la desfilada de consellers del Govern bipartit per les ciutats amb alcaldes socialistes és un no parar. Les primeres pedres que tant criticava el PSC a l’últim govern pujolista (el del trampolí per al conseller en cap Artur Mas) es col·loquen ara igualment. Visites oficials, presentacions de projectes, promeses innecessàries, etcètera, són a l’ordre del dia. Els cotxes oficials consumeixen combustible a dojo, en aquest tram final de mandat agònic. Els periodistes recullen i reprodueixen compromisos del tot virtuals. Jo, ara que estic en minoria i em queden quatre dies, prometo l’oro i el moro sense possibilitat real de garantir l’execució o compliment d’aquesta o aquella petició que em formula l’alcalde (normalment del meu partit) a quatre dies de l’inici de la campanya i en plena precampanya electoral. I si parléssim d’unes eleccions tancades, encara. Però estem parlant de les eleccions més obertes de la història recent catalana. No tant pel guanyador dels comicis (que sembla fàcil sospitar que serà CiU) sinó per l’autèntica incògnita: la formació del proper govern. Hi ha tantes hipòtesis obertes que resulta insultant recórrer ciutats i viles del Principat amb una incontinència prometedora que és directament proporcional al nivell de sectarisme (jo amb els meus, i els altres que s’ho facin) o al nerviosisme per la supervivència institucional o inclús política l’endemà de Tots Sants i l’endemà de la presa de possessió del nou President.

Hi ha honroses excepcions, és clar. Aquests dies, per exemple, el conseller Del Pozo, que ha estat una agradable descoberta d’entre la darrera tongada de consellers, es dedica amb aparent seriositat i responsabilitat a gestionar allò que toca i no es pot ajornar: l’inici del curs escolar. Algun cas més en trobaríem. Però quan em refereixo a propagandisme i pur electoralisme encobert d’institucionalisme no penso precisament en el curs escolar, per posar un cas.

El blocaire Marc Roca, que cal seguir sempre atentament, ens demostra novament la seva empenta i confirma allò que deia abans: que tot és obert i incert. És per això que convida els internautes a participar d’aquesta porra. Participeu-hi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!