Saül Gordillo www.saul.cat

Ressaca de l’article (en pdf) de diumenge d’Ernest Maragall, àlies Tete, que a part de ser germà del President de la Generalitat ocupa el càrrec de secretari del Govern de Catalunya. El maragallisme agònic combina la llagrimeta amb l’estirabot, busca la complicitat però projecta ràbia. Mai saps si fugir o acostar-te amb un mocador. Té aquest doble joc. Els entens, però t’enrecordes de les maragallades i de les jugades (també sectàries) de l’entorn presidencial. Acceptes que representen un catalanisme diferent al pujolisme, i en el contrast amb l’aspror de l’aparell de Nicaragua els pots acabar agafant un cert carinyo. Però la sensibleria o la pataleta infantil d’aquests últims dies presidencials no poden esborrar-nos de la memòria errors polítics greus. Absències i intromissions presidencials incloses.

Ningú és culpable en exclusiva, de l’accidentat i escàs balanç governamental. Ningú reté el monopoli del desastre o l’esplendor d’aquesta etapa de govern progressista. Això és cosa d’un grapat de gent, i sempre hem dit que el tripartit en el fons era un puzle de més peces, de més parts: Pasqual Maragall i la seva colla per un costat (família i Ciutadans pel Canvi); el PSC amb montillistes de l’aparell i consellers (recordo Mieras o Rañé) en direccions no sempre coincidents; Carod i el clan de l’avellana també a l’estil maragallista; amb l’aparell de Villarroel i Puigcercós empenyent en sentit oposat i l’incontrolable Carretero per lliure; Saura a la reraguarda mentre el suïcida Milà es cremava, i la presència testimonial d’EUiA. Incendiaris, bombers, pencaires, paràsits… Hi ha hagut de tot i força.

El recurs fàcil és culpar Madrid, criminalitzar Zapatero. Però l’autocrítica és saludable, si ens posem a fer articles d’opinió i balanç triomfalista. La mateixa artilleria publicitària i propagandística dels temps incerts per a CiU, pel relleu de Mas per Pujol, es repeteix ara, en mans d’aquest bipartit minoritari i desconcertat. Quan ets a l’oposició critiques allò que fas quan governes. I viceversa. La propaganda de Mercadé és una versió 2.0 de la que editava Madí, i així successivament. Serà irremediable, mal que ens pesi.   

No sé per què em surt aquest article si, en el fons, aquest dilluns ha estat una injecció de retorn al dia a dia més rabiós, pendents de Tots Sants com si la fi del món s’apropés. Mas ha advertit Zapatero que reeditar el tripartit va contra l’esperit de La Moncloa, contra l’entesa PSOE-CiU que tant ha marcat la política catalana i espanyola. A l’Estatut em remeto. El guió és el guió, i cedir a les legítimes aspiracions d’un Montilla catapultat pel seu propi invent –el tripartit– no entra en els plans monclovites ni del carrer Còrsega. No prenguem mal, Zapatero. Tu a La Moncloa i jo al Palau, d’acord?

Mas advertia el PSOE, des de Catalunya Ràdio a can Bassas, minuts després que la Ser, a can Francino,  presentés el seu Pulsómetro, en què Zapatero baixa (curiosament a Catalunya i Galícia). L’estiu ha estat molt dur, incendis gallecs al marge. La immigració fa mal a qualsevol governant d’aquesta Europa més propera al continent africà. Inseguretat i tremolor de cames social (l’economia és una altra cosa) davant d’un fenomen imparable. No ho para ningú, mal que li pesi a la vicepresidenta espanyola De la Vega. (Mentrestant, Montilla, a can Cuní, parava els peus al captador de catalanistes en potència Artur Mas, negant la major: “hi ha més altes que baixes”. El ministre en temps de descompte passa pàgina, com pot, a l’episodi Garrigosa.)

Aquest 4 de setembre en què torna tot i tothom a lloc, Joan Clos es feia la foto amb el seu nou jefe a La Moncloa. En canvi, a Barcelona, el PSC que Joan Ferran governa amb mà de ferro recomposava i encaixava peces. A l’entorn de l’hereu Jordi Hereu, finalment conviuran els últims closistes, és a dir Assumpta Escarp i Xavier Casas, mentre l’amic del nou alcalde i home de partit Carles Martí guanya pes. Hereu serà alcalde divendres. Gràcies a l’Esquerra de Jordi Portabella i a la Iniciativa d’Imma Mayol.

 ¿Pot ERC contribuir a la llufa que li pengen els socialistes als republicans (en clau nacional) d’inestables i conflictius obrint una crisi municipal a la capital del Principat a nou mesos de les eleccions? ¿Li convé a Mayol forçar la màquina per aconseguir vés a saber quin càrrec de més quan confia recollir vots de socialistes descontents? Així les coses a l’Ajuntament de Barcelona, el més raonable –en contra dels desitjos de Xavier Trias— és que el tripartit municipal arribi a un pacte de no agressió per fer la campanya que Portabella i Mayol necessiten sense patir cap dany col·lateral de la promoció accelerada que necessita aquest home de 40 anyets que aspira a conservar l’alcaldia l’endemà de les municipals de la propera primavera. Oi que no prendrem mal, companys? Doncs això. Cadascú a la seva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!