Acabo de sentir Rosell al programa de Terribas dient que la calculadora no dóna per tanta promesa electoral. El ciutadà no és babau, i la subhasta electoral assoleix nivells de pornografia lamentables. El talonari ho aguanta tot, i en aquest joc només hi poden jugar Zapatero-Chacón [web] i Rajoy-Nadal [flickr]. A Catalunya, més enllà de promeses inversores de dubtós compliment, la pugna està entre forces catalanistes: si els independentistes malparlen del vot al PSC, els socialistes titllen republicans i ecosocialistes de tontos útils del PP. Sempre el PP com a coartada.
Ridao [bloc], que triomfa en el rànquing d’audiència, ha entrat en la provocació de Maragall, àlies antisistema. I ho ha fet per erigir-se com el candidat del partit que va més enllà del marc institucional actual. Mas [vídeobloc] hi posa el dit, en la nafra dels socialistes. Hi ha silencis clarificadors. També tenim, reaccions interessades. Mentrestant, i encara que sigui un miratge de campanya, Chaves ens dóna una petita alegria, testimonial, si voleu. Llàtima que Bono pensi tot el contrari, i que, com apunta Herrera [bloc], el PSOE no ho assumeixi com a propi. La precampanya té aquestes coses.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I es que els politics son com son, ara no els canviarem pas, els únics que hem de canviar de forma de pensar som nosaltres, que per el que sembla, som també els únics que ens adonem que les coses no van be a casa nostre per que el que es ells…..
Salutacions i sort amb el teu llibre 🙂