Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
Utòpics, idealistes, ingenus
“This machine kill fascists“, deia la guitarra de Woodie Guthrie. El Barnasants n’ha pres l’exemple i la cartelleria d’enguany la il·lustra la guitarra del cantautor Pau Alabajos, amb una adaptació de lema més políticament correcte –”aquesta màquina combat el feixisme”– que segueix sent igual de veraç. Pau Alabajos és un jove de Torrent (l’Horta), que des d’allà on és més difícil, des d’allà on gairebé ens perdem com a poble, té el valor de prendre la paraula en defensa de tot allò que importa. Avui cantarà les cançons del seu tercer disc –que es diu Una amable, una trista, una petita pàtria– per primer cop, en la inauguració del BarnaSants. Quin dia avui per un concert de Pau Alabajos, i quin dia avui per inaugurar el BarnaSants. Perquè avui és un dia trist i que deixa un regust agredolç. Hi ha cançó del nou disc de l’Alabajos, que podeu escoltar al seu web (www.paualabajos.cat), que resumeix bastant les sensacions que tinc avui, que voldria compartir de forma constructiva. La cançó es diu “Utòpics, idealistes, ingenus”. Em sembla que resumeix bastant el sentiment que avui hem tingut molts dels qui sincerament creiem treballar per canviar les coses en aquest país, ens haguem sumat o no a la convocatòria de vaga general que han realitzat la valenta gent de la CGT contra la reforma de les pensions. La CGT, els més utòpics, idealistes i ingenus de tots nosaltres. [Més]
Deia que avui és un dia trist perquè el
sindicalisme oficialista espanyol ha signat una nova derrota acceptant
la jubilació als 67 anys i fent una passa més en la destrucció del pobre
estat del benestar. Però també és un dia que deixa un regust agredolç perquè, a Catalunya, els
sindicalisme alternatiu a UGT i CCOO no ha estat capaç de posar-se
d’acord per convocar una vaga general conjunta. La realitat social en
aquest país, per raons diverses, és molt diferent a la d’Euskadi i
Galícia, on existeixen organitzacions sindicals nacionals hegemòniques alternatives a Comissions i UGT. A
Catalunya, convocar una vaga general sense CCOO i UGT és difícil, per no dir impossible, perquè la realitat del sindicalisme català, ens agradi o no, és una altra. I ens agradi o no, en trenta-cinc anys no hem estat, encara, capaços de canviar-la.
Una convocatòria de vaga general impulsada per tot el sindicalisme al marge d’UGT i Comissions (sumant a la CGT i la resta de convocants d’avui la gent de la Intersindical, USTEC, IAC, Comissions de Base o el propi Sindicat de Periodistes de Catalunya, al qual pertany l’autor d’aquest bloc) hauria
estat igualment difícil i probablement també un fracàs. Però també hauria estat una experiència interessant, un pas engrescador en la construcció d’alguna cosa diferent al que tenim ara. Això no ha pogut ser, i sap greu. No penso que sigui ni culpa de la CGT per ser uns abrandats, ni de la resta de sindicats per ser uns tous. Les lectures no poden ser tan fàcils. Simplement fer la reflexió que no haver estat capaços d’anar-hi tots és un error col·lectiu que produeix una sensació agredolça.
Perquè les vagues generals, en aquest Occident desclassat i postmodern, han de servir per visualitzar alternatives al final de la història. Han de ser punts de tensió i passió col·lectius, han de servir trobar-nos de forma constructiva en un espai de lluita que es visualitzi amb força i radicalitat. Crec que és ben clar que això avui, al marge que la vaga hagi tingut més o menys seguiment, no ha passat. Ens agradi o no, avui en dia les vagues generals han de ser èxits. La vaga general del 29S va ser un èxit, i va ser difícil que ho fos. Aquesta vaga no ha estat un èxit. Ha estat moltíssimes coses: un gest valent, digníssim. També ha estat un gest en clau d’autoafirmació interna de la CGT, com a referent indiscutible de l’espai sindical alternatiu. Potser, fins i tot tenint en compte aquestes consideracions crítiques, ha estat un gest que s’havia de fer i que serà l’inici d’alguna cosa més, per exemple, d’una altra convocatòria en què si que hi anem tots.
Però ara com ara segueixo tenint aquesta sensació agredolça, i la volia compartir. Potser em faig vell, potser sóc un tou, potser sóc menys utòpic i menys idealista… No ho dubto. En tot cas, avui aniré a veure en Pau Alabajos, a veure si recupero part de la meva ingenuïtat.
[I un altre dia parlem de la lamentable cobertura mediàtica del tema i del gravíssim paper de silenciadors que han exercit tots els mitjans catalans]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una lúcida reflexió. Sí, potser sí, potser és un dia amb una sensació més que trista, estranya i on lamentablement les mitjans no han estat a l’alçada. No només m’atreviria dir els mitjans més mediàtics. Treballo en un servei d’informació d’una administració pública i des d’aquí puc confessar que a dia d’ahir la informació de la convocatòria de vaga era molt escadussera.
Per sort sempre ens queda una pàtria on encara sembla que hi ha utòpics, idealistes i ingenus: el de la cançó.