Al darrera la nevera

La setmana passada vam tenir ocasió d’escoltar el nou disc de Refree, Matilda, que publicarà el nou segell Marxophone el proper mes de novembre. El nou treball de Raül Fernández, que du el nom d’una filla que finalment va ser fill, és bastant més lluminós, accessible i diàfan que l’anterior disc de Refree, Els invertebrats (Acuarela, 2007). Requereix, això sí, una escolta atenta, reposada i allunyada de les presses i estressos habituals. De moment Refree ha penjat al seu MySpace “Ciempies” (ressona també en aquest apunt), el primer senzill d’un treball on, com és habitual en la seva trajectòria, aporta cançons tant en català com en castellà. No havia tingut la sort d’entrevistar-lo fins ara –sempre queden assignatures pendents…– i per això em va fer especial gràcia fer un cafè amb ell a la Plaça Rovira, una tarda ventosa i ja força frescota… [Més]

Entre la publicació d’Els invertebrats i Matilda han passat moltes coses en la vida de Refree, tan a nivell personal com professional. El músic barceloní, pioner de l’escena independent del país i un dels primers que va atrevir-se a fer “el salt” de l’anglès a la llengua catalana, s’ha prodigat els últims anys en projecte molt diversos, acompanyant el cantautor nord-americà afincat al País Valencià Josh Rouse, aventurant-se en el terreny del hip-hop i el jazz amb l’espectacle OJO con la Mala, compartint escenari amb Sílvia Pérez o Maria Rodés, produïnt discos… Al mateix temps, Refree ha estat pare d’un nen, Teo, tot i que durant el procés de gestació de la criatura, Fernández estava segur que aquest Teo seria en realitat una Matilda que finalment no va ser. Aquest disc és, doncs, l’altra cara de tot aquest procés vital.
“Estic en un moment bastant bo de la meva vida. En els últims anys m’he sentit molt còmode amb la música, he après molt i he gaudit, i crec que tot això acaba transpirant a les cançons. És un disc juganer, instrumentalment m’agrada molt, feia temps qeu volia fer cançons així, amb cançons on hi passen moltes coses però a l’hora des de la senzillesa”. És, certament, un disc amb molts matisos sonors, amb molta riquesa de textures i patrons, amb arranjaments orquestrals i girs sorprenents que descol·loquen a l’hora que atrapen l’oient. Cal dir, a més a més, que és un disc treballat amb la cooperació del productor nord-americà Brad Jones, a qui Refree va conéixer a través de Lluís Gavaldà, cantant d’Els Pets. Jones ha produït alguns discos del grup de Constantí i des del primer moment va connectar amb l’obra de Raul Fernández.
A més d’aquest “Ciempies”, a Matilda hi trobem temes memorables com “Els veïns nudistes” o “Marcians”, on Refree aborda temes poc habituals en el pop com el despertar de la sexualitat adolescent. “És un disc on la sexualitat hi és present, però no m’agradaria que s’identifiqués exclusivament amb aquesta temàtica. En el rerefons de cançons com aquestes hi ha el fet que les convencions, allò establert, potser no funciona necessàriament amb tothom”. Entre les favorites de qui signa aquest text també s’hi compta “Al senyor Beltran”, potser la cançó més simple de tot el disc, inspirada en uns versos de principi de segle XX, i la peça que tanca el disc, “Mil i un possibles finals”, una mutant composició amb tints cinematogràfics sobre allò que tenim sort que no ens passi.
Dilluns parlàvem de la sort dels melòmans catalans de tenir entre nosaltres artistes com Canimas. Caldria afegir a la llista gent com Refree, que en el fons és un outsider de l’escena, amb un punt, fins i tot, d’independent entre els independents. “Sóc una persona poc grupal. Faig pocs esforços per integrar-me en això que podríem anomenar l’escena, en el benentès que en aquesta ‘escena’ hi ha de tot, algunes coses amb les que connecto més i d’altres que no m’agraden. Se que això va en contra meva, però visc bé i tranquil, en equilibri”. Aquest equilibri és el que permet, suposem, la creació d’obres com aquest Matilda que quedarà, sens dubte, com un dels discos de referència d’aquest 2011.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!