La vitalitat de la que ha gaudit l’escena alternativa dels Països Catalans durant els darrers anys ha arribat en alguns moments a eclipsar la en altres èpoques potentíssima escena radical basca. Els bascos han passat per certs moments de confusió, on hi ha influït una crisi del sector que ha afectat també els segells alternatius:
Alexandre Deulofeu i Torres. Si no sabeu de qui parlo, és que no esteu a la pàge. Ni Pujols, ni Dalí, ni Sisa ni Riba: Deulofeu és la clau del pensament català. M’ho explicava ahir en Roger Mas, mentre xerravem tranquil·lament a l’ombra de l’arbreda del parc de la Mare de la Font de Solsona.
Tornem de vacances amb un flashback desagradable. És com un viatge en el temps a contractor, cap aquells anys en què tothom qui es movia en àmbits polítics diguem-li alternatius (independentistes, okupes, etc) era militant d’ETA o gairebé. La sortida en llibertat de la terrassenca Laura Riera, acusada i condemnada en el seu dia per
Ha arribat l’agost i amb ell tres setmanes de merescudes vacances a l’Enderrock. Divendres passat vam tancar l’oficina de Muntaner Nord i els més afortunats no hi tornarem fins el proper dilluns 23. Així mateix, aquest bloc i el seu autor també es prendran un merescut repós en quan a actualitzacions es refereix. Si el
Els Amics de les Arts i el poble català No era una mani indepe El conflicte L’homenatge català a The Beatles Magnetitzats al Cruïlla Una d’anxoves amb el Belda (I) Mazoni a pèl No sols de Ben Harper viu el Cruïlla Una d’anxoves amb el Belda (i II) Una Cruïlla de músiques allà on Barcelona
Una nevera de Jordi Martí * “Sí, tenia quinze anys, i van venir uns alacantins. Un tenia un acordió bastant dolent, el va deixar a casa i vaig començar a tocar-lo…”. Així comença el discurset de Joan Vilanó, vell acordionista de Premià, que tanca el sensacional disc Ball al diatònic 2 (autoeditat), gravat per Carles
Barcelona és un immens viver de grups de pop independent, i la darrera perla sorgida de la capital catalana és Fred i Son. El seu primer CD es titula Diu que no sap què vol i l’ha publicat elsegell Sones, una discogràfica barcelonina petita però solvent, amant de la feina ben feta, que ha editat
Avui farem un d’aquells apunts outsiders que probablement seran vistos amb escepticisme quan no amb recel per més d’un i més de dos. Dediquem aquest post estiuenc al debut de Martí, nom sota el qual s’amaga el cantautor del Clot Martí Soriano, que fa i canta cançons des de 2006. Acaba de publicar un treball
A Revolta 21 els ha tocat els darrers temps superar un moment difícil: fa poc més d’un any i mig van quedar-se sense management, sense discogràfica i havent d’afrontar en solitari els mals d’una crisi que ha afectat de manera especial a l’escena alternativa. Podrien haver abandonat, però com el boxador que esquiva una i
“Lectora, lector: vet aquí el districte cinquè, vet aquí tota la ferotgia i tota la brutalitat de Barcelona. El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia. (…) Ni els barris baixos de
Diu en Josep Bordes, cantant i compositor de Pepet i Marieta, que això de llaurar-se un camí propi en el món de la música requereix molta i molta constància. El d’Ulldecona ha titulat el seu quart treball amb la màxima Qui no plora no mama (La Produktiva, 2010). “Hi ha cops que els grups joves
20,6 euros per habitant. Aquesta és la quantitat que van destinar l’any 2008 les institucions públiques catalanes (Generalitat de Catalunya, ajuntaments i diputacions) a la promoció i difusió de la música. La inversió global d’aquestes tres administracions en els diferents àmbits de la cultura va pujar el 2008 a 356 milions d’euros, xifra que situa
Ahir vam fer descans dominicial i hem postposat fins avui la croniqueta blocaire de la segona jornada del Cruïlla Barcelona. A diferència de la primera nit, dissabte no hi havia un gran cap de cartell internacional de l’embergadura de Ben Harper, sinó una programació força basada en el hip-hop i allò que hom anomena mestissatge
He de confessar-vos, així d’entrada, que jo no tenia gaire fe en això del Cruïlla Barcelona. Havia assistit a diverses de les edicions iniciàtiques del festival, quan encara es deia Cruïlla de Cultures, i la veritat és que m’agradava el format original de l’esdeveniment, integrat a la capital del Maresme. A Mataró, el Cruïlla era
Aquest cap de setmana és la histèria dels festivals. Tenim la redacció i els col·laboradors de l’Enderrock desperdigats per mitja Catalunya intentant abarcar la magnitud de propostes musicals d’aquests dos dies de juliol. Jo he tingut sort: m’he pogut adjudicar la cobertura del Cruïlla Barcelona, que se celebrà avui i demà relativament aprop de Gràcia: