Al darrera la nevera

L’escena catalana és plena d’outsiders, gent que va a la seva sense pensar en el què diran i on els ubicarà el crític de torn. Un majúscul exponent de la tendència de l’anar fent sense parar esment a modes i convencions és el cantautor d’Alella Narcís Perich. Molt abans que esclatés el boom de grups de pop domèstic i costumista encapçalat per Manel i Els Amics de les Arts, Perich ja elaborava, al seu aire, cançons de tall casolà: llavors li deien xirucaire i reien per sota el nas (en aquells temps citar Esquirols com a influència d’un grup encara podia suposar la seva crucifixió), i ara ningú tindrà pebrots d’afirmar que va ser un pioner incomprès. Aquest incansable maresmenc presenta ara un nou treball, L’arbre amb fruits (Picap, 2010), on trobem perles com aquest tema que ressona avui, “La vall dels perdedors”. [Més]

En el seu nou disc, Narcís Perich elabora un so marcat pel rock primerenc, els folksingers de tota la vida
i el country: Bob Dylan, la Creedence o Beach Boys li corren per les
venes. A base de constància i amb el pas dels anys, ha consolidat una
personalitat, on també sentim els ressons de compositors com Ennio
Morricone o Leonard Bernstein. La passió pel western, la frontera i el
viatge, que en alguna ocasió fins i tot l’ha dut a lluir amb orgull i
innocència un barret de cowboy, és més present que mai en aquest nou
treball.
Amb la seva banda, La Caravana de la Bona Sort, amb la qual ha realitzat una infinita gira per carrers i places arreu del país, Perich aconsegueix
una estètica marcadament oldie, obra i gràcia de l’enginyer Jordi C. Corchs i de
l’estudi del Masnou Infusiones Musicales: els baixos tensos i gruixuts,
les guitarres que presagien un horitzó inabastable, les trompetes
crepusculars… “A la carretera” o “La vall dels perdedors” són les
peces que representen l’univers de Narcís Perich cada cop més segur de
si mateix, i també cada cop més desenganyat i corprès davant d’una societat on sempre paguen justos per pecadors. 
Ell, però, segueix cavalcant amb llibertat, com un lonesome cowboy d’Alella, sempre camí d’un horitzó que mai s’acaba.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!