Al darrera la nevera

Trobo que el nou disc de La Carrau, tot i que potser no arrisca en excés ni hi trobareu cap innovació estratosfèrica respecte els seus anteriors discos, és un molt bon treball. Aquí va la crítica que n’he escrit per La Directa.

La música tradicional dels Països Catalans ha patit durant els darrers temps profundes transformacions. Ara sembla natural, però fa només deu anys les paraules folk i català, unides en un mateix sintagma, eren sinònim de caspa i encarcarament. Els complexos i l?autoodi són malalties que arrelen molt profundament en la consciència col·lectiva, però no són incurables. Va caldre molta feina de base per erradicar-los. La consigna: recuperar les places per a la música tradicional. Des de l?heterodoxia i sense prejudicis. Que un grup de ball folk pogués omplir una plaça en una festa major com ho fa una formació d?ska o de rock.
Feia falta una autèntica revolució, i així va ser. La conspiració es va gestar entre dues ciutats: Sabadell i Terrassa. Pomada i La Carrau. Els de Sabadell estan ara en una mena d?hivernació. I els egarencs presenten ara el seu tercer disc, Dins la taifa (Propaganda pel Fet!, 2007). Han estat tres anys de pausa discogràfica, ja que el segon disc del grup, Qin bon bori! (Propaganda pel Fet!) duu etiqueta de 2004. Però no pas de directes, ja que el grup ha seguit girant, i girant, i girant… Perpètuament.
La ?taifa? és un localisme terrassenc que fa referència a la popular carmanyola. I el que trobem en aquest disc és el compendi de sabors habitual del menú que serveix La Carrau: cant d?estil (?Per la de l?U?, amb el guitarró de Cristóbal Rentero), tanguillos flamencs (?Desig?), rumbes i cúmbies (?Poeta de carrer?, amb la veu en català de Lichis de La Cabra Mecánica)… Músiques d?arrel popular passades per un túrmix molt competent on la instrumentació tradicional ?violí, llaüt, acordió? incorpora la més clàssica del pop i el rock?guitarra elèctrica i bateria?. Destacar els moments en què miren cap al punk ?qui és punk no ho pot amagar mai?, com a ?Sort?, amb un frenesí que també desprenen formacions com Pogues o 17 Hippies, i també quan s?atreveixen amb una marxa mora amb un regust electrònic, ?Més?, en col·laboració amb Xerramequ Tiquis Miquis.
Un disc en què La Carrau demostren que encara els queda camí per recórrer dins del més autèntic dels mestissatges que es fan en aquest país.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!