Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
L’amor còsmic de Canimas
Els catalans que gaudim de la bona música som bastant més afortunats del que ens pensem, i un dels motius d’aquesta vida joiosa és l’existència d’Eduard Canimas. D’afortunats, això sí, ho podríem ser més si Canimas, en comptes d’obsequiar-nos amb un disc cada quatre o cinc anys, decídis treure nou material amb més regularitat. La darrera notícia que teníem d’ell és el CD Noh iha crisi, publicat per Música Global l’any 2006 i que va ser Premi Enderrock de Cançó. Un disc on el cantautor gironí assegurava haver deixat enrere el “caos” que havia marcat la seva vida i obra anterior per entrar en quelcom nou, un estat vital que definia com a “còsmic”. Han passat quatre anys i durant tot aquest temps hem tingut menys notícies del que ens agradaria sobre el cantautor del cosmos. Però el 2010 és un d’aquells anys en què Canimas s’ha manifestat en tota la seva plenitud, i ho ha fet amb un disc, Sagrat cor (Música Global), on descobreix que aquell estat al que feia referència és quelcom tan senzill, bàsic i tan visitat al llarg de la història de la música popular com l’amor. La diferència és que quan ell en parla, sembla que ningú més ho hagi explicat abans. [Més]
Aquest amor còsmic que mou tota l’obra creativa de Canimas es manifesta en aquest Sagrat cor amb setze cançons produïdes del propi cantautor i per David Ibáñez, el seu guitarrista i músic de referència. El disc comença amb aquesta peça que aquí ressona, “Girasols”, un tema que Canimas defineix com a “una cançó espiral” a l’entrevista que li fa l’Helena Morèn Alegret a l’Enderrock d’octubre. “Després de girar i girar allà mateix, sobretot sobre el meu eix, em va agafar mareig i vaig decidir aturar-me i entrar a casa per fer neteja. Ara s’hi està més ample i més bé”.
A Sagrat cor hi trobem perles com “Ànima”, una cançó que ja havíem sentit en alguns recitals i que, segons explica, va ser escrita després d’una experiència de sanació xamànica. “Un xaman és algú que coneix i ha passat pels camins que porten a l’essència, al que queda després d’haver-se despullat de l’ego, de tonteries i neurosis”. Pel qui signa aquestes línies, és una de les cançons més belles que s’han escrit en català en els darrers anys. A l’Helena, que és la meva ‘canimòloga’ de referència, li agrada especialment “Un cor a terra” i els versos on Canimas exposa la seva particular filosofia: “L’amor no s’agafa, l’amor es respira”. És un disc que, més enllà de religions, té un fort component espiritual, començant pel títol, passant per la gràfica i acabant en les cançons.
Tot plegat s’embolcalla amb les textures sonores que ja són habituals en l’obra de Canimas des dels seus temps a ZitZània, i que van del rock més enèrgic fins a les sonoritats acústiques i despullades, passant per l’estètica circense de temes com “El xarop del xaman”. El conjunt de l’obra és ric en instrumentació i detalls, però no cau en el barroquisme ni la sobreproducció. És, amics, un dels discos més rodons del 2010, un treball molt probablement serà incomprès perquè defuig la superficialitat i la manca de compromís i de valors, que s’escapa, en definitiva, de la postmodernitat en la que estem instal·lats, i aposta perquè aquesta vida sigui alguna cosa més.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bon post per molt bon disc … senzillesa!
M’has fet pensar en altres cantautors que sembla que passaran desepercebuts per l’incomprensió com Monegre o Didac Rocher!