Al darrera la nevera

No se vosaltres. Jo me’n vaig assabentar dilluns a la nit, quan em vaig connectar un moment a quarts d’onze –ai, aquesta addició a les xarxes socials– i vaig trobar-me de nassos un #garrotweet, és a dir, un garrotin en la seva versió Twitter. El primer que vaig llegir crec que era obra d’un dels seus impulsors més ferms, en Roc Casagran de Sabadell. Però n’hi havia molts, molts més. Músics com en Xavi Sarrià o en Miquel Gironès d’Obrint Pas, en Joan de la Dharma… I centenars de persones més, esclar. Tots, de cop i volta, havien començat a fer garrotweets. Algun resort estrany va fer ‘clic’ –també– en el meu cervellet.  I jo, que mai he garrotinejat en directe, em vaig llençar a fer
garrotweets. Hi ha gent que encara es pregunta com és que passen aquestes coses. I és que en realitat, tot és molt senzill. Ara us ho explico. [Més]

La casualitat va voler que, just ahir, estigués enllestint
un article, que avui publica la Directa, sobre el magnífic estat
de salut de la glosa als Països Catalans, amb l’excusa del
Transglosadors, que se celebra el proper 19 de febrer a la Farinera del
Clot. Un dels glosadors que hi parla, el gran Ferriol Macip, hi apunta una idea interessant que crec que connecta molt amb l’esperit 2.0 del garrotweet: “En un període de temps relativament curt, vam passar de ser tant emissors com receptors
d’informació [quan la glosa i altres expressions populars estaven ben vives, abans de la cultura de masses], a ser-ne bàsicament receptors [mitjans de comunicació tal com els hem conegut]. Anem al cine, veiem la
tele, escoltem la ràdio, i per tant rebem però no emetem. Quan descobrim
que avantpassats nostres –encara vius- emetien tant com rebien, quedem
fascinats i trobem que val molt la pena. El que una generació abans que
nosaltres ha despreciat, titlant-ho de ranci, a nosaltres ens meravella i
agrada”.
Us sona, el tema? Hi ha alguna cosa que connecti més amb l’esperit tradicional de la glosa que aquesta facultat que ens donen les xarxes socials de ser, a l’hora, emissors i receptors? D’aquí, penso jo, ve l’èxit dels garrotins virtuals. Penseu que, ahir, la bola es va fer tant grossa que ahir el hashtag
#garrotweet va esdevenir trending topic a nivell de l’Estat espanyol durant
una estona. Polítics com Josep Bargalló o Raül Romeva s’hi van afegir amb prou gràcia, a Sabadell hi va haver batussa verbal entre partidaris d’en Bustos –va garrotinejar fins i tot la tinent d’alcalde– i els seus detractors, músics com Feliu Ventura o Cesk Freixas s’hi van animar… Fins i tot va fer un garrotweet en Màrius Serra, i en Quim Monzó –que, per cert, ja no és a Twitter– s’hi va interessar (per bé que no em consta que s’hi llancés, tot i que com és tan difícil seguir-le el ritme digital, igual ho va fer i no ho vam veure).
Evidentment, que tots poguem ser emissors i receptors d’informació no en garanteix la qualitat. La prova són alguns dels garrotweets –bastant lamentables a tots els nivells– que van córrer ahir per la xarxa. I a més té trampa, perquè, ni a Twitter ni enlloc, no tots emetem i rebem en la mateixa igualtat de condicions. En tot cas, però, l’èxit del #garrotweet és una prova més que les xarxes socials poden ser una bona eina de difusió d’informació crítica, ja sigui en format garrotin o en format Directa. I és que no passa gaire sovint que l’alcalde del teu poble s’emprenyi de mala manera per un parell de versos ben rimats. Com a mínim, fins ara no passava.
Llarga vida al #garrotweet.

[Per cert: fem-nos ho mirar. En menys de tres dies, dos trending tòpics genuïnament catalans pentant-ho a Twitter: #amicspalau i #garrotweet. Alguna cosa deu voler dir, això, també.]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!