Al darrera la nevera

Recomanem molt vivament l’Enderrock d’octubre, amb la portada dedicada a Roger Mas i un disc d’inèdits i rareses del cantautor de Solsona. Trobo que és una revista que ens ha quedat prou rodona –hi ha revistes que queden millor i d’altres que no tant, i aquesta  és de la gamma alta–, no només pels continguts relacionats amb l’autor d'”El calavera”, sinó també per altres reportatges com el que signa Joaquim Vilarnau sobre una cosa que anomenem ‘El so de Ponent’ i que és la motivació d’aquest apunt. El text és una d’aquestes rareses que de tant en tant tenim oportunitat de publicar on reunim en una mateixa entrevista tres autors de Ponent: Xavier Baró, Jordi Gasion (El Fill del Mestre) i David Esterri (Lo Pardal Roquer). L’objectiu és obrir una mica el debat sobre els autors de l’Oest de Catalunya i la seva integració en l’escena musical del país. La seva realitat l’exemplifica bé el tema que aquí ressona i on hi apareixen els tres protagonistes del reportatge de Vilarnau: “Sóc de l’oest”, un tema de Lo Pardal cantat aquí a tres veus i que s’inclou en el darrer disc d’El Fill del Mestre, Ha calat foc a la casa. [Més]

Al llarg de l’entrevista, els tres autors expliquen què estan treballant actualment –El Fill del Mestre acaba de publicar un disc i Lo Pardal i Xavier Baró estan enllestint els seus repesctius nous treballs– i també diuen la seva sobre uns quants temes: l’escena de Ponent (“som coherents i conseqüents amb el que és la cançó d’autor arrelada a un territori i a unes vivències personals, i no ens hem deixat portar per una mena de so pop mediàtic centralista”), el paper dels mitjans de comunicació (“El català de TV3 ens ha tancat algunes portes”), Barcelona i la seva escena (“hi ha la sensació que interessa molt que surtin coses de Barcelona i més concretament de la capital pseudopija, amb cançons que no s’acaben de ficar en res, que són políticament correctes”)…
En general l’entrevista no té pèrdua i desperta més d’una i més de dues reflexions, sobretot a aquells que vivim enclaustrats en el nostre reducte barceloní, on molt sovint sembla que no existeixi res més enllà d’on arriba el metro (i encara així per a molts el metro s’acaba quan la línia blava creua la frontera de l’Hospitalet). Ahir, arran d’un post a Gent Normal sobre el grup La Iaia (el podeu llegir aquí), vaig poder llegir a Facebook un comentari –no pas de l’autor del post, el company Albert Lloreta– que em va semblar bastant indicatiu d’aquesta percepció barcelocèntrica:  “els donarem una oportunitat encara que siguin de Vic”. Hi ha molta ignorància al món, i molta s’acumula a la capital d’aquest país. Així doncs, mentre la miopia impera arreu, nosaltres seguirem disfrutant de l’autèntica música independent de Catalunya, és a dir, la que no passa gaire sovint per l’Heliogàbal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!