Com ho veieu això?

El dia 11 d’aquest mes de juny, va morir la cantant i actriu francesa Françoise Hardy.

A molta gent dels que estem entre els seixanta-cinc i els vuitanta anys, ens va colpir especialment.

Va ser una icona, sobretot a la dècada dels anys seixanta, quan encara aquesta paraula, només es feia servir com a abreviació del Instituto de la Conservación de la Naturaleza (ICONA), o per a referir-nos a una imatge religiosa pintada sobre una fusta que representa a Jesucrist, la Mare de Déu o algun Sant, sobretot, entre els cristians bizantins.

En aquest escrit, només pretenc recordar la seva figura com una de tantes persones que “provenint del nord”, ens van ajudar a configurar una manera de ser i de pensar a molta gent que tot i ser adults, érem encara molt joves, a la dècada dels anys 60 del segle XX.

Entretant, aquí sempre era de nit.

“Sous aucun prétexte

je ne veux

voir de réflexes

malheureux

Il faut que tu m’expliques

un peu mieux

comment te dire adieu” (Comment te dire adieu)

Eren èpoques de cine d’art i assaig, que molts no enteníem, però que anàvem a veure i a la sortida, dèiem que ens havia agradat molt.

A les sales on es projectava aquest tipus de llargmetratges, abundaven les pelis franceses, però no únicament. També en feien de l’Ingmar Bergman com”Somnis”, “El setè segell”, etc.

Hi anàvem, com si fos obligatori.

Entretant, aquí sempre era de nit.

“No sé qui pots ser

No sé a qui esperes

Encara estic intentant conèixer-te

I el teu silenci pertorba el meu silenci

Ets la meva pregunta sense resposta,

ets el meu crit mut

i el meu silenci” (La Question)

Volíem formar part de quelcom que ens semblava modern, audaç, contemporani, innovador.

Algunes de les pel·lícules mes conegudes d’aquells anys, eren: “A bout de souffle”, de Jean Luc Goddard, “Hiroshima mon amour” i “L’année dernière à Marienbad”, d’Alain Resnais, “Jules et Jim” de François Truffaut, “Le genou de Claire”, d’Ëric Rohmer o “Pierrot le fou,” de Jean Luc Goddard, considerada per alguns com el certificat de defunció de la Nouvelle vague.

Entretant, aquí era sempre de nit.

“Comme l’on ne sait pas ce que la vie nous donne

Il se peut qu’à mon tour je ne sois plus personne

S’il me reste un ami qui vraiment me comprenne

J’oublierai à la fois mes larmes et mes peines.

Alors, peut-être

je viendrai chez toi

chauffer mon cœur

À ton bois” (L’Amitié)

Si podíem, compràvem la revista “Salut les Copains” i si no, sempre hi havia algú/una de la colla que ens la deixava, tot i que fossin números antics. Havíem sentit a dir, que a França s’editava una revista que es deia “Cahiers du Cinémà”, però no en teníem constància directa.

També circulava de manera intermitent, la revista d’informació general, Paris Match. Tenia molt de prestigi a nivell internacional. Es podia comprar a alguns quioscs, sempre que no hi hagués cap escrit que fes referència al “Régimen”. Per això dic, intermitentment. Aleshores, havies de conèixer gent que anés a la Catalunya Nord a comprar-la i portar-la “d’estranquis”.

Entretant, aquí era sempre de nit.

“Et les yeux dans les yeux

et la main dans la main

Ils s’en vont amoureux

sans peur du lendemain.

Tous les garçons et les filles de mon âge

font ensemble des projets d’avenir

tous les garçons et les filles de mon âge

savent très bien ce qu’aimer veut dire”. (Tous les garçons et les filles”

Ens emmirallàvem amb qualsevol novetat que vingués de fora de la península ibèrica, sobretot si venia del nord, on deien que la gent, era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. (Salvador Espriu, dixit).

Somiàvem en anar a la sala de concerts Olympia (París) i creiem que algun dia, veuríem en directe, no només a Françoise Hardy, sinó a Gilbert Bécaud, a Charles Aznavour, a Léo Ferré, a Guy Béart (molt admirat pel meu amic Xavier Roger) i……. a Jacqes Brel, que mentre ens mirava a la cara, ens cantava:

Danser et sourire

Et à t’écouter

Chanter et puis rire

Laisse-moi devenir

L’ombre de ton ombre

L’ombre de ta main

L’ombre de ton chien. (Ne me quitte pas, Jacques Brel)

En aquells anys, hi havia una botiga de discs i moltes altres coses, a la cantonada dels carrers de Mallorca i de Xifré, a Barcelona. Es deia “Almacenes Bisbal”. Un bon dia, a mitjans dels 60, hi vaig entrar a veure si hi havia alguna novetat i el dubte va ser si quedar-me el “Let’s twist again”  de Chubby Checker o “Nathalie” de Gilbert Bécaud.

Com que volia anar de “modernet”, em vaig quedar el primer, tot i que no vaig trigar gens a comprar el segon.

Entretant, aquí sempre era de nit.

“Elle parlait en phrases sobres

De la révolution d’octobre

Je pensais déjà

Qu’après le tombeau de Lénine

On irait au café Pouchkine

Boire un chocolat” (Nathalie)

Tot va acabar, quan a primers de la dècada dels vuitanta, sense més ni més, van venir per aquí, des de Madrit, els “influencers” de l’època (Felipe, Guerra, Barrionuevo, Calviño, Julio Feo, etc.) i ens van dir que havíem de deixar de mirar nord enllà i havíem de començar a mirar cap a una altra banda.

De cop i volta, els francesos, van passar a ser gavatxos, males persones i envejosos de la manera de ser espanyola.

La joventut que pujava, ja no tenia cap mena de fascinació per les coses que passaven nord enllà.

Tot i això, encara quedava un darrer mohicà que volia donar valor a la “cosa” francesa.

Era ni més ni menys que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall i Mira, que a mitjans d’abril de 2.005, va proposar a l’Estat francès, que acceptes Catalunya com membre de la francofonia.

La Francofonia està formada per un conjunt de països o comunitats, que empren habitualment l’idioma francès. És una organització internacional, que designa la comunitat de 900 milions de persones i països al món que usen aquest idioma. Són membres de ple dret quaranta-nou estats, a més de quatre membres associats i deu membres observadors. La majoria dels estats membres són francòfons, però no tots.

Albània, Macedònia, Cambodja i Egipte, entre d’altres països que no tenen com idioma oficial el francès, formen part d’aquest espai.

Per aquelles dates, el President, va manifestar: “A la història del nostre país França ha estat la porta de la llibertat”.

No cal dir, que la idea del President Maragall, va tenir una acollida entre la premsa, la intel·lectualitat espanyola i el seu propi partit, només comparable a una final del Mundial de futbol guanyada per la “roja”.

Podeu revisar, si ho voleu, a l’hemeroteca de l’època el que n’opinaven El Mundo, l’ABC, El País, La Vanguardia Española…………. i tots els digitals que ja començaven a treure el cap.

L’any 2.021, és a dir, fa quatre dies, encara els hi durava l’emprenyada i el Ramón de España, deia al diari “Crónica Global”: “ La obsesión oficial por formar parte de la francofonía viene de antiguo. Ya en 2005, Pasqual Maragall porfiaba sin éxito por integrarse en la Organización Internacional de la Francofonía, aunque en su caso podía considerarse la típica pijada del burgués barcelonés que siempre ha hablado francés y cree que todo el mundo lo habla porque solo se trata con los de su clase social. Ciertamente, Barcelona fue una ciudad afrancesada en la que según qué gente leía Le Monde o Paris Match, y esa Barcelona llegó hasta los tiempos de Artur Mas

No m’allargo més.

Aquest escrit és únicament per a recordar  Françoise Hardy………i lo afrancesats que érem alguns i algunes.

Mentre tant, aquí, encara ara, no acaba de ser totalment de dia.

1a. addenda: Françoise Hardy, també va destacar en el món del cinema, però per si de cas i per a no fer-me pesat, pesat, pesat. ja n’escriuré un altre dia.

2a.addenda: No només hi havia afrancesats a Catalunya. El famós pintor Francisco de Goya, es va exiliar a Burdeus, on va morir l’any 1.828. perquè l’acusaven d’afrancesat i si s’hagués quedat per aquí, hauria tingut un mal final (segurament).

3a addenda: en pocs dies, faré un escrit que es referirà a la cançó “Nathalie” i al Cafè Pouchkine de Moscou.

4a. addenda: La fotografia que adjunto, està feta el dia 06 d’abril de 1.967, a París, i correspon a la presentació de la pel·lícula “Les Quatre Cents Coups”, del director François Truffaut. Com veieu, acompanyen a Françoise Hardy, en Salvador Dali, en Paco Rabanne i un altre xicot que fa cara d’interessat, però que no sé qui és.

5a. addenda: La revista Paris Match, va assolir el seu pic de popularitat entre nosaltres, el 14 de novembre de 1.963, quan va publicar unes declaracions del Abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, que la dictadura va considerar altament subversives i injurioses. Entre d’altres coses, demanava llibertat de premsa, que es defenses el català com un bé, com una necessitat i que s’acabés d’una vegada el clima de guerra civil

Ràpidament, van córrer a clausurar Òmnium Cultural i els mes fervorosos van assaltar el Casal de Montserrat, de Barcelona. I perquè estaven cecs d’ira i no hi van caure, sinó també podien haver aprofitat per a tancar, com altres cops anteriorment, l’Orfeó Català i el Barça.

PLEGO!!!!!!!!

“Ja no vull, ni necessito cap més realitat. Exigeixo promeses i és totalment imprescindible que siguin utòpiques. (El Tiet Jaume)

“Els antics somnis, eren bons somnis. No es varen acomplir………però estic content d’haver-los tingut”. (Robert Kincaid).

“Els bons temps, on han anat?”. Where have all the good times gone. The Kinks, (Aquesta cançó era a la cara B del disc “Till the End of the Day” de l’any 1.965.

El Tiet Jaume, també conegut com Jean Luis Duroc I embadalit amb una estrofa de la cançó Caruso de Lucio Dalla, que diu:

“Potenza della lirica

Dove ogni dramma e’ un falso

Che con un po’ di trucco e con la mimica

Puoi diventare un altro

Ma due occhi che ti guardano

Cosi vicini e veri

Ti fanno scordare le parole

Confondono i pensieri” (Caruso, Lucio Dalla)

Soci n. 5 i seguidor empedreït, irreductible, contumaç, impersuasible, obstinat i incondicional del Futbol Club Martinenc.

Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter i component de la Colla Juvenil dels Caminaires.

Membre des de més o menys la mateixa època dels llegendaris Radical Walkers.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci n. 1.626 del Futbol Club Barcelona. Des de 13 de març de 1.956.

Espectador, captivat, fascinat, bocabadat i encisat veient els partits del Girona F.C. Sempre  sempre, sempre, amb el pitet posat, per a no tacar-me la camisa.

Soci n. 9 de la Penya Barcelonista Villaverde.

El Bruc, a 21 de juny del 2.024

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!