Com ho veieu això?

Tal dia com avui de l’any 1.924, va morir al seu pis del carrer de l’Argenteria, de Barcelona, Joan Salvat-Papasseit, un dels millors poetes que ha donat la literatura universal.

Només tenia 30 anys i ja en feia uns quants que anava perdent la salut.

Ho sabia i en parlava….. i n’escrivia.

Cada any, el dia 07 d’agost, torno a recordar-lo.

Força gent ja sap, que en Joan Salvat-Papasseit, és “el meu poeta”.

La seva relació amb la malaltia i amb la vida, queda explicada sobre tot, en la oda lírica “Tot l’enyor del demà”, escrita l’any 1.921 i dedicada al seu gran amic Marià Manent.

En aquest poema, en Salvat, ens  parla de la vida, de la mort, de l’esperança, i del goig de viure.

És un monòleg directe, ple de metàfores.

El transcric, llegiu-lo si us plau, és una obra d’art.

És extraordinari.

Em sembla una meravella.

El poema comença comentant la seva situació personal.

Està al llit, malalt, molt malalt i des de aquest emplaçament, ens explica amb tot detall, allò que passa al carrer, la vida quotidiana i el plaer que això li produeix, plaer que s’incrementa tot explicant-nos que els seus amics, l’aniran a veure.

A continuació i fins el final, ens mostra de manera diàfana, que accepta la mort com un fet inevitable, però sense dramatitzar,

A ell li agradaria seguir vivint.

Li sap greu no seguir gaudint de la vida, perdre’s coses que voldria compartir.

D’aquí el títol del poema:

TOT L’ENYOR DEL DEMÀ

Ara que estic al llit, malalt,

estic força content.

-Demà m’aixecaré potser,

i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,

i unes tanques amb flors

sota el sol,

sota la lluna al vespre;

i la noia que porta la llet

que té un capet lleuger

i duu un davantalet

amb unes vores fetes de puntes de coixí,

i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,

i qui puja als tramvies

i els baixa tot corrent.

I el carter

que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa

perquè no sé el secret

de les altres que porta.

I també l’aeroplà

que em fa aixecar el cap

el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri

matineres

qui travessen de pressa en direcció al mercat

amb sengles cistells grocs,

i retornen

que sobreïxen les cols,

i a vegades la carn,

i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,

que treu la torradora del cafè

i comença a rodar la maneta,

i qui crida les noies

i els hi diu: -Ja ho té tot?

I les noies somriuen

amb un somriure clar,

que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat

qui mourà tanta fressa perquè serà dijous

i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats

i els carreters dormits

sota la vela en punxa

que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut

I el pa, posat a taula

I l’escudella rossa,

fumejant.

I vosaltres, amics,

perquè em vindreu a veure

i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera

si m’aixeco demà.

Si no em puc aixecar

mai més,

heus aquí el que m’espera:

-Vosaltres restareu,

per veure el bo que és tot:

i la Vida

i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit

Quan va morir, sota el coixí, hi van trobar uns quants poemes inèdits, que van ser publicats després (any 1.925) sota el títol “Óssa Menor” i el subtítol “fi dels poemes d’avantguarda”.

Havia perdut del tot, la fascinació per el futurisme.

EL BERENAR A LES ROQUES

Jo seria el patró

d’aquell vaixell que es veu a l’horitzó

aniria més lluny que l’horitzó

donaria a les noies el meu cor

i el tornaria a prendre

per a donar-lo altre cop

– noies de tots els ports

faria mirallets amb llurs ulls

i els meus ulls

les sabria albirar

de dalt del pal més alt

cantaria cançons com els marins de guerra

duria uns pantalons acampanats de baix

ni sabria els meus fills quan

tornaria a terra.

(Aquest no era un poema dels de sota el coixí, però avui em semblava adient, què voleu que hi faci?).

En Joan Salvat-Papasseit va néixer a les 18 hores del dia 16 de maig de 1.894 al 2 on. pis del núm. 93 del carrer d’Urgell de Barcelona i va morir avui fa 99 anys, a casa seva al carrer de l’Argenteria, també de Barcelona.

Sembla doncs que no es va bellugar gaire.

I es cert.

De fet, tret de les anades i tornades per anar a diversos sanatoris a mirar de guarir-se de la seva malaltia, no va tenir ocasió de moure’s massa.

Tampoc va tenir temps.

Va morir molt jove.

Tampoc tenia calés.

No en va fer mai una prioritat.

Però malgrat el poc temps que va viure i els pocs viatges que va fer, va tenir una vida intensa, plena i extremadament fèrtil.

Tenim noticia d’ell per primer cop l’any 1915 quan comença a col·laborar, a les revistes “Justicia Social” de Reus (en espanyol) i “Sabadell Federal” (en català i en espanyol), on publicà una sèrie d’articles d’inspiració clarament llibertària i de temàtica obrera signant amb el pseudònim de Gorkiano.

Un parell d’anys més tard publica pel seu compte la revista “Un Enemic del Poble” adjectivada per ell mateix com “full de subversió espiritual”, que va anar sortint de manera més o menys regular fins l’any 1.919.

M’ha semblat sentir a dir que la revista la feia ell solet.

L’any 1.918 edita, ell mateix, els llibres, “Humo de Fábrica” i “Glosas de un Socialista”.

Des del 1919, any en el que aparegué el seu primer llibre de poesia, “Poemes en Ondes Hertzianes” , va escriure només en català.

En aquest llibre queda ben clara la fascinació que exerciren en ell Filippo Tommaso Marinetti i altres futuristes italians.

També va estar fortament influenciat per en Guillaume Apollinaire i els seus cal·ligrames (poemes visuals).

Quan va deixar d’editar “Un Enemic del Poble”, va seguir col·laborant en altres revistes publicant-hi les seves proses polítiques i literàries que evolucionen entre l’anarquisme, el socialisme i el catalanisme.

Es veu que per aquella època volia tant sí com no tenir una revista conduïda per ell.

Ho va tornar a intentar.

Va sortir “Proa” , (any 1.921), però no va anar bé.

Només se’n van fer dos números.

Fins aquell mateix any 1.921, no surt el seu segon llibre de poemes: “L’irradiador del Port i les Gavines”.

Com en el seu anterior, hi combina l’admiració pel món modern amb la que sent per els paisatges, visuals i socials de la Barceloneta.

El millor de la seva poesia ofereix aquesta fidelitat al món del veïnat obrer on va créixer.

El 1922 va publicar “Les Conspiracions”, poemes escrits al sanatori de La Fuenfría plens d’exaltació nostàlgica de Catalunya.

També l’any 1.922 publica “La Gesta dels Estels”, llibre miscel·lani, on depura algunes propostes elaborades anteriorment i prepara de passada el proper llibre.

Lluis Busquets, una de les persones que millor ha estudiat Salvat, ens en fa un resum: “En efecte, ja des del títol, Salvat-Papasseit s’allunya del maquinisme a la recerca d’altres elements, primerament lúdics en referència a la infantesa i després, del tot naturals, en l’exploració d’una imatgeria i uns ritmes que traspuïn la realitat d’una manera personal, anhelant, fantasiosa, intimista, elegíaca i mítica”.

Impossible dir-ho millor!

I arribem a l’any 1.923 i ens ve el que Joan Fuster va qualificar com “un dels millors poemes eròtics de la literatura europea”; “El Poema de la Rosa als Llavis”.

Aquest llibre presenta, amb una franquesa que no té res de superficial, l’epifania de l’acte eròtic que esclata amb l’entusiasme vital i romàntic del poeta.

El seu Romanticisme es fa patent en les imatges de guerra, corsaris i lladres que tenen l’origen en el paisatge familiar del port de Barcelona i en la seva concepció heroica de la vida i de la tasca poètica.

Particularment, penso que tant “L’irradiador del Port i les Gavines”, com “La Gesta dels Estels”, com “El Poema de la Rosa als Llavis”, són tres dels millors llibres de poesia que s’hagin escrit mai.

Amén!

Però tot i no ser, com ja he dit abans, massa viatjat, (tampoc li calia), mireu, mireu, mireu i llegiu, llegiu, llegiu, una petitíssima mostra del que va deixar escrit:

L’ENAMORAT LI DEIA

Penyora d’amor, penyora

si tu em besaves amor,

jo et donaria una rosa

No fóra mesquí de res,

penyora d’amor, penyora;

o bé et tornaria el bes

o et donaria una taronja

una ametlla

o bé l’esqueix

d’una clavellina nova.

No fóra mesquí de res,

penyora d’amor, penyora;

o la flor del cirerer

o el llessami

o bé la lluerna

que hagués pogut descobrir

la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res,

penyora d’amor penyora;

que jo em donaria teu

i tu et donaries tota.

Si tu em besaves amor,

jo et donaria una rosa.

(La Gesta dels Estels)

I encara un altre tast.

MOCADOR D’OLOR

Mocador d’olor

que la teva sina

acostava al cor;

com que et sap l’enyor

i et sap la pell fina

tremola d’amor.

Mocador d’olor

fragant tarongina

com li bat el cor!

(El Poema de la Rosa als Llavis)

Com us ha quedat el cos i sobre tot el cor?

I no li van donar el Nobel!

Addenda única.- Us adjunto tres fotografies; dues corresponen a les plaques que hi ha a la façana dels edificis on va néixer i on va morir. A l’altre, s’hi veu un petit vaixell amb les veles  formades per  les lletres J S P. És treta del bloc de l’Escola Joan Salvat-Papasseit de Mollet del Vallès i representa de forma fidedigna una part del món del poeta: el mar i tot allò que l’envolta. A la seva obra, surten amb freqüència escenes i paisatges visuals i socials de la Barceloneta i del port de Barcelona.

Era el seu món més proper.

Qui va fer el dibuix, entén plenament Joan Salvat-Papasseit.

 

“Todo lo que hago, es para que mis amigos me quieran más. (Gabriel García Márquez)

“Pot fallar l’amor, però prevaldrà la cortesia”. (Jaume Castellet)

“Sigamos caminando”. (Manuel Jacobo Douglas Cartea Díaz)

Fins l’any que ve!

El Tiet Jaume, “alter ego” de John Keating, conegut també per Apuesto Galán 1º i encara molt més, per donar suport incondicional a l’estrofa:

Potenza della lirica,
Dove ogni dramma è un falso
Che con un po’ di trucco e con la mimica
Puoi diventare un altro.

Soci n. 5 i apassionat, irredempt, entusiasta i vehement del gloriós Futbol Club Martinenc. Ep! i insigniat (condecorat) amb l’escut d’or del Club.

Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter. Des de 06 de novembre de 2.014.

Membre des de més o menys la mateixa època dels llegendaris Radical Walkers.

Soci nº 1.777 del Futbol Club Barcelona i fervent admirador de la Junta actual.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci nº 9 de la Penya Bacelonista Villaverde.

07-08-2.023

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!