L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

No estaràs totsol. En som molts més que no volen ni diuen, els que ja tenim l’equipatge a punt per fer estància a la masmorra. Farem companyia a les rates tragineres i tastarem el fuet. Sabrem què cosa és el blat d’ase. Coneixerem de primera mà, si ja no el coneixíem, l’estropeig i l’estopada

Les estrelles es desprenien a ràfegues d’un apèndix dorsal de la veloç carcanada llustrosa, amb l’aparença d’una bèstia aquàtica que desovava sense alentir el seu fulgurant desplaçament al llarg d’un carrer cèntric en un nucli turístic en temporada alta; els grumolls constel·lats es desfeien per la banda de darrere igual que cuejades de cavall. Es produïen, i breument brillaven talment brillen als hipòdroms les crineres al galop. Una segona baluerna mig somnàmbula aviat afegia més producció d’estrelles a la factoria ambulant, amb noves emissions d’uns estranys ous estrellats que s’estampaven amb monòtona regularitat contra les façanes.
          No vull sentir una mosca, no diguis cap paraula.
          No vaig veure la sang perquè fa massa pocs mesos que he decidit que quan torni a brollar per davant dels meus ulls no els tancaré; encara no havia pres la decisió d’informar-me, per quan la sang que arrissi el vent sigui de la meva: la mateixa que en algun d’aquests sovintejats episodis de taquicàrdia, tan assidus que han acabat banalitzant totes les alarmes,  de tant en tant amb les seves salves m’estova el pandero d’un tam-tam cardíac que de poc ençà veig que reclama protagonisme en totes les meves actuacions, per discretes que siguin. Vull aprendre de tractar-me amb una fredor professional per si em trobava enfora de remeis, preveient que a mi ja em trobarien massa tard els qui es decidirien a ajudar-me. 
          La trajectòria del ganivet era una llampadissa que enmig de la nit d’estiu hauria fet patxoca, però desgraciadament per als que badaven al carrer, allò va ser invisible fins que ella va acabar de redolar l’escala tall del  replà de baix, des d’on, pobre víctima, va cridar la veïna xipollejant dins d’un toll de sang que començava a ser bassa. És bo de veure que ella no esperava que els socors i la misericòrdia es podrien generar dins sa casa. Casa seva només era per enfonyar el delicte, no era per assistir-la ni per estimar-la.
          Cada dia devers les onze passa un paio pel meu carrer que sap deixar en els altres una sensació de felicitat real, autèntica. Sense fer res, només desapareixent. Quan el perden de vista estan més bé. Posa foc dins les sabates de tots els que se n’escapen.   
          M’han contat que a la barberia hi havia tres homes davant d’un espill apaisat de professional que arribava d’una paret a l’altra, i que quan ell va entrar i es va asseure en una de les cadires giratòries, l’afilada navalla d’acer anglès va hipnotitzar una serp platejada damunt la lluna; i que el rèptil, quan s’engalavernà, va llençar els dos segments a lloure com els dos caps d’una bufanda de la llengua bífida, un cap a un vent i un cap a l’altre, dins del camp visual, tot atrapant la clientel·la per la gola i anuant-la amb el mateix esglai i el mateix pensament. On s’ha vist mai, en un món civilitzat, que un pare ataqui ferotgement la seva filla de setze anys amb un ganivet, la noia no pugui ser traslladada a l’hospital degut a l’extrema gravetat del carnatge i l’hagin haguda d’assistir durant hores enmig del carrer, ara flanquejat amb dues unitats mòvils de suport vital assistit, en una de les quals serà intervinguda quirúrgicament abans de poder-ne fer el trasllat a intensius… On s’ha vist mai que un psicòpata d’aquest calibre pugui circular per la via com si allò que ha causat no fos de la seva incumbència i se n’hagués desfet. Saps si hagués anat a una manifestació i hagués fet a l’estanquera, no la carnisseria que va practicar amb impunitat damunt la carn de la seva filla de setze anys, no: just un esqueix que una bona sarzidora amb dues hores hauria pogut adobar; hagués fet això, ja seria a la presó com en Franki, menjant morena. O que hagués fet com n’Èric Bertran, un nin de catorze anys que va demanar l’etiquetatge de productes catalans en català, mirau quina cosa de l’altre món, sense tenir cap paga per fer aquesta feina, a més a més. Els que cobraven una bona paga per aplicar la llei de normalització lingüística, que és ben vigent, no tan sols no ho feien, sinó que no varen fer costat a n’Èric ni a Madrid ni enlloc, atès que estaven i estan per unes tasques diferents de les que figura que són les que tenen assignades. 
          O que hagués provat d’escriure un llibre com Una altra vida, esmerçant-hi catorze anys, que ha concursat a tots els premis de novel·la del país i abans de consentir premiar-lo, els que remenen cireres literàries, que són comissaris polítics dels que manen i que també cobren unes bones dietes, han declarat aquests premis deserts i han enviat la seva autora a fregar i a la cuina, supòs que perquè la veuen com una amenaça a l’esplendor de les seves pròpies creacions i aposten pel manteniment d’un stablishment que els afavoreix i els avicia malgrat s’estanquin, mentre no escriguin segons quines coses, i això explica a bastament que, descomptant les baixes per defunció i les altes per fer lloc al darrer ‘bollicao’ que ha rebut l’encàrrec d’escriure un bestseller, la patumada sigui la mateixa que hi havia en temps d’en Franco, ara ja sense l’acne juvenil i amb una mica de silicona injectada als morros i a les temples, liposucció d’estómac i potser alguna ensumada abans de les presentacions i la signatura d’autògrafs, per poder travessar la foscor sense pegar dins un sotrac, atès que no hi ha salvaments en aquests encontorns; si caus et mates.  Això els permet de poder treure el cap banda amunt la línia de flotació i mantenir submergida la data de caducitat. Evidentment, a Una altra vida hi surten uns malbitxos que secorren l’estanquera en un fogueró de sant Antoni, i això no agrada gens a l’únic editor que proposa i disposa. El fet d’haver determinat de calar foc també a la catalana per anivellar (per tenir-los contents no ho hauria fet mai) no ha servit de res. Perquè vegeu que desistir o claudicar encara és més mal. El motiu de tanta persecució banderil, tant de rebuig i tanta calamarsa èpica, és que mitjançant la descripció d’aquesta secorramenta de roba estesa, es visualitza amb nitidesa per quin rec es perd l’aigua, i per quines cinc-centes volen llevar la llengua d’enmig ara mateix, i per què han parcel·lat i trinxat tot el nostre territori, i per què han especulat i han duit el nostre futur en orris. Són tan degenerats, que en el fons han duit el seu país a perdre just per poder-se fer un bon xalet, per poder-se pagar els seus malvicis i per poder-se jubilar amb comoditat. No tenien uns altres horitzons. Aprés moi le déluge, vat aquí la divisa del seu combat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!