Si amb l’anterior disc, Por la boca vive el pez, Fito &
Fitipaldis van aconseguir omplir fins a tres palaus Sant Jordi i el
parc del Fòrum en la gira conjunta amb Andrés Calamaro (Dos son multitud), amb aquest Antes de que cuente diez
semblen voler com a mínim igualar la seva pròpia marca, ja que en
l’inici de gira ja ha penjat el cartell d’«esgotades les localitats» a
tots els concerts que ha fet i s’han enfrontat a dos nits al Sant Jordi
amb un èxit aclaparador i fora de tot dubte.

El bilbaí Adolfo
Cabrales, Fito per als amics, és un petit gran home enganxat a una
boina i amb dues prominents patilles solcant-li la cara; vaja, una
persona més normal i corrent que Manolo García. Un ganàpia amb qui
podries estar compartint una cervesa en qualsevol bar intentant
solucionar els problemes del món. No és un gran guitarrista ni cantant,
però la seva figura és propera i es converteix en un comunicador que
amb un simple somriure rep ovacions, que rimant camino amb destino
trenca cors o que enamora dient: «Els teus ulls són del color de la
Coca-cola.» Simple i planer, sense trumfos amagats a la màniga,
musicalment es podria definir com l’AOR (rock orientat a adults) del
rock urbà que atrau als seus concerts famílies senceres convertint-se
en tot un fenomen intergeneracional. Potser en el camí ha perdut els
primers seguidors, que enyoren el rock directe de Platero y Tú, però en
canvi ha guanyat un ventall de públic més ampli.

Amb la banda ben
greixada i comandada per Carlos Raya, i en un voluminós escenari
envoltat per tres grans pantalles de vídeo, el grup va despatxar a dojo
energia i rock and roll de la vella escola en un directe pensat
per fer disfrutar els seguidors i carregat amb més tòpics escènics i
postures que un dels Status Quo. Fito va demostrar ser més aviat
rutinari en balades com 14 vidas son dos gatos i en els excessos de saxo springsteenià, però inapel·lable quan li entra la vena rockera amb temes com Whisky barato, en la versió del Deltoya d’Extremoduro, o fent cantar a tot el palau Tarde o temprano amb uns cors que semblen haver estat fets per a la ocasió. El mateix es pot dir de La casa por el tejado o Soldadito marinero,
un parell de peces que van ser cantades pel públic com si fos una
teràpia de grup multitudinària i que van marcar el zenit de les dues
hores i quart de triomfant concert, que havia encetat La Cabra Mecánica
en la gira que està fent per acomiadar-se de quinze anys de carrera i
abans que Miguel Ángel Hernando, Lichis, estreni la seva carrera en la banda de blues Troublemakers Blues Review. Aquest madrileny actualment resident a Terrassa va deixar palès en la seva curta actuació per què La lista de la compra hauria de ser considerada una de les grans cançons d’aquesta dècada.