«Quan el mes de setembre passat vaig veure a Leonard Cohen tocant en
aquest mateix escenari, sabia que avui em costarà un infern tocar-vos
el cor encara que sigui una deumilionèsima part del que ho va fer ell.
Gràcies per la vostra complicitat», va reconèixer Joaquín Sabina només
de trepitjar l’escenari de l’abarrotat Sant Jordi. S’ha de tenir un
públic molt i molt fidel per deixar anar en els primers quaranta minuts
de concert gairebé la meitat d’un disc, Vinagre y rosas, que no
és precisament un treball per tirar coets ni amb les lletres (hi falten
carretades d’ironia marca de la casa) ni amb la música (simplement
rutinària).
Amb un escenari decorat com si fos un terrat d’una
gran ciutat amb les seves antenes, bigues i canonades que creuaven
l’espai, cada un dels músics representava el seu paper a l’auca: el
teclista i saxofonista José María Sagaste, de mariner soviètic; el
guitarrista Antonio García de Diego, amb pijama; la corista Marita
Barros, de dona de la vida, i Joaquín Sabina… doncs disfressat de
Sabina, amb el seu barret, levita, un somriure sorneguer i una mirada
plena d’agraïment per poder tornar als escenaris als seus seixanta
anys. Passat el peatge de la presentació de temes nous, el Sant Jordi
es va convertir en un popular karaoke monumental a partir dels primers
acords de Por el boulevard de los sueños rotos, pujant de to a Y sin embargo o amb Llueve sobre mojado
amb el guitarrista Jaime Asúa (Alarma, Cucharada…) fent el paper de
Fito Páez. Al cap d’una hora de concert i amb el públic al seus peus
Joaquín es va prendre un descans deixant a la banda tocant Conductores suicidas i Marita Barros ens va fer enyorar a Olga Román en una fluixa lectura del Como un dolor de muelas. Per sort la cantant va saber apujar el nivell amb la copla
Y sin embargo te quiero
que va ser rematada per un «t’estimo» dit pel d’Úbeda de nou a escena.
Un Sabina que manté intacta la seva veu gastada, de paper de vidre i
que després de reconèixer que «el moviment es demostra cantant» amb una
versió aflamencada de Nos sobran los motivos, va aconseguir que el palau s’omplís de les llumetes dels encenedors i dels telèfons mòbils a Calle melancolia. Quan va presentar la cançó Cristales de bohemia
ho fa ver reconeixent: «Darrerament he tingut problemes amb les muses,
quan les buscava sempre estaven cardant amb Serrat.» Un Joan Manuel
Serrat que va sortir convidat per cantar Contigo aconseguint que el Sant Jordi s’ensorrés. Un record a la gira del 2007 Dos pájaros de un tiro que va fer augmentar la temperatura del concert mantenint-la en la següent peça, 19 días y 500 noches, amb la col·laboració d’Estopa. Amb els ànims ja encesos va tirar per territoris més rockers amb Princesa sense que ningú pogués quedar-se assegut a la seva cadira.
En la primera tongada de bisos va treure la seva vena més mexicana amb una versió ralentida de Vinagre y rosas enllaçant-la amb Noches de bodas i Nos dieron las diez.
I no va voler anar-se’n sense abans donar la seva opinió sobre les
curses de braus afirmant: «Sense ganes d’ofendre a ningú ni ficar-me on
no dec, jo voldria tornar a Barcelona per veure de nou torejar a José
Tomás.»