ROCKVIU

Manel, sala Salamandra (L’Hospitalet), 6 de març de 2009

Si, ja ho vaig avisar, però ahir vaig poder constatar que Manel han passat de ser un plat de gurmet a ser un àpat per a tots els púbics. Ja no són the next big thing, són una realitat palpable. Els vells temps han quedat enrera i ja no són un secret que corre de boca a orella fent concerts on hi anaven els amics, les nóvies, quatre iniciats, tres convençuts i un parell de freaks. Els Manel són ara un patrimoni popular i els hem d’assumir com a tal.

Ahir al Salamandra es podia veure a grups de jovenetes fent-se fotos amb el mòbil a primera fila del concerts (“fes-la, però que es vegi al grup!”), gent cantant a crit pelat (i desafinat) a la teva orella totes i cadascuna de les cançons, i finsitot fans dels altres grups de la nit dient “doncs, jo no se el que els hi troben a aquests”. Ah, fins i tot vaig trobar-me a un fan de Le Petit Ramon —el molt honorable teloner de Manel— assegurant convençut i segur que la seva actuació havia donar mil voltes a la dels tipus aquests del ukelele.

…/…

Un detall que em va cridad poderosament l’atenció: entre grup i grup, el dj de torn va posar una acurada sel·lecció del més cool de la música catalana contemporània, es a dir, Antònia Font, Mishima, Mazoni i similars. Però en un moment donat va sonar el “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Sisa que va ser cantat per gairebé tot el públic amb l’ànima a la gola. No se, però fa un any no m’hagués cregut aquesta escena en una sala com la Salamandra al mig d’un polígon industrial de L’Hospitalet i en un festival anomentat “Let’s festival”. Sembla que, per fi, hi ha actituts que estan canviant.

“I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens sortim. I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens sortim.”