SAMFAINA VALLESANA
Bloc d'en Sebastià Ribes i Garolera
Un ple per recordar i jo estirat a quiròfan mentre m’operen de la paròtide esquerra. Sempre endreço l’agenda per evitar saltar-me el Ple, avui però no ha estat possible, la disponibilitat de quiròfan és una opció massa escassa per renunciar-hi en el moment precís. Prèviament he lliurat la gravadora a l’amic Isidre, amb la intenció de disposar del fil conductor que em permeti refer la crònica del ple, si més no, des de la vessant acústica.
A les sis de la tarda, hora d’inici del Ple, coincideixen a la plaça dos col·lectius: els Afectats per l’Hipoteca i els funcionaris de l’Ajuntament. Els primers perquè el regidor Joan Manau no s’ha presentat a una reunió (sembla que només han rebut evasives respecte actuacions per pal·liar els desnonaments) i dilluns precisament està anunciat foragitar de casa a una família present. La queixa dels treballadors de la Casa Gran és per demanar que se’ls hi respectin els acords del conveni.
Comença el Ple. S’aprova l’acta anterior i pren possessió el nou regidor de CiU, Jordi Font, que substituirà la Lourdes Ciuró escollida diputada al Congrés dels Diputats. Com si algú hagués alertat de l’inici de la sessió, xiulades metàl·liques provinents de la plaça envaeixen com un eixam d’abelles la sala de plens.
El remor de la plaça ja s’ha ficat al cap quan la portaveu d’ICV manifesta que s’abstindran perquè volen clarificar els motius de les al·legacions fetes per les organitzacions esmentades. El volum de les xiulades s’incrementa, el cervell s’esforça per discernir acústicament entre l’estridència dels xiulets i els comentaris de la regidora. Els dos col·lectius estan pujant cap a la Sala de Plens. El ponent, en segona rèplica i pujant la veu, explica la millora de la nova legalitat davant l’oferta del registre actual però no pot acabar, els xiulets dins ja l’impedeixen continuar. El Sr. Bustos amb veu tranquil·la requereix el silenci dels xiulets perquè es deixi parlar al regidor:
—Piiiiiiiiiiiiiiii! pi-Pi-Pi pi-Pi-Pi.
La simultaneïtat de veus del públic congregat a la sala i la pujada de la intensitat de la veu del regidor per tal de continuar la intervenció, converteixen el ple en una veritable catèrvola.
—Piiiiiiii
El Sr. Bustos, amb un capteniment desconegut, no para de demanar que es deixi parlar als càrrecs electes. Vostès es poden expressar en silenci, afirma des de la presidència. Algú amb ironia diu:
—Señor alcalde aquí hay una silla libre…
—Demano si us plau…
—Estamos cansados de coacciones, estamos en democracia.
Parla simultània, veus inconnexes.
—Después de cuarenta años trabajados a ver quién le dice a uno que pase con 400 euros.
Les parles exaltades i les peticions del Sr.Bustos es barregen, ningú arriba a completar les frases. De cop i volta salta una consigna:
—¡Bote, bote, bote chorizo el que no bote!
Algú sobresurt dient:
—400 euros ¿tu vives con 400 euros? Escucha a la gente del pueblo.
—Si no me dan la oportunidad de hablar… —replica el Sr.Bustos amb to d’irremeiable.
—¡Dejar! A ver que nos dice.
Després d’un murmuri… silenci absolut. Finalment la insistència calmosa manifestada pel Sr.Bustos dóna els seus fruits, aconsegueix que se l’escoltin. Amb l’embolcall d’un mutisme desconegut des de l’inici del Ple, parla de legitimitats, de democràcia, de les coses que no depenen del govern municipal, de continuar el Ple on es tracten fets de la ciutat. Tot allò que precisament no interessava a l’audiència prou assabentada d’on eren i de què s’hi feia.
La resposta són més crits i xiulades. Sense perdre el comportament el Sr. Bustos continua manifestant la preocupació de tot el consistori per la situació general i es lamenta de la impossibilitat de canviar l’actitud dels bancs i caixes.
—¡Sí se puede! ¡Sí se puede! — simultàniament diverses veus.
S’adona que la congregació espera altres satisfaccions i reprèn el discurs demanant disculpes per la reunió no feta. Ho reconeix, no és justificable que després de 60 dies encara estiguin pendents de reunir-se (Afectats per la Hipoteca amb el Joan Manau). No s’ha fet bé, diu, aquesta mateixa setmana mantindran una reunió.
Es trenca el diàleg. Les seves disculpes s’ofeguen entre l’enraonar de tothom a l’hora. Es destaca, però, una veu cridant:
—Manuel, dime si es verdad o mentira por favor —ensenya un paper amb una fotografia del Sr.Bustos amb l’import total que cobra (possiblement els ingressos per tots els càrrecs fets públics a la premsa últimament) —, quiero saber quién me engaña.
—Tráigame el papel por favor.
Després de fer-li una llambregada exclama:
—Esto es mentira!
—¿Cuál es su sueldo de verdad?
—81.000 euros brutos del Ayuntamiento y es público.
Una segona veu:
—Ya podríais trabajar más por este dinero, 81.000 ¡Madre mía!
—Déjeme que le explique…
La primera veu:
—Todo el mundo tiene recortes, tu no los tienes. ¡Manuel, tu no los tienes!
Amb un to de ressentit, perdent una mica els nervis, el Sr.Bustos es dispara:
—Es curioso que hagan una foto del alcalde de su ciudad y es muy curioso que no hagan una foto del director de Unnim que cobra un millón de euros y es parte del problema. Es muy curioso que no publiquen la foto del presidente de un banco que cobra dos millones y medio y sí la de su alcalde. Lo digo para que lo sepan, por su comprensión y con esto acabo.
A banda de barrejar una gestió privada amb una de pública, on s’ha de retre comptes i ser transparent, no sembla que entenguin la reflexió o ironia manifestada en els seus comentaris perquè les veus intel·ligibles i les xiulades tornen a dominar l’ambient. En alguns moments, d’entre la disbauxa, es destaca la seva insistència per continuar el Ple.
Cal reconèixer que en aquesta ocasió el Sr.Bustos ha sabut conduir la situació. Com a màxim responsable, no és gens fàcil aguantar aquest tipus de tensió tancat a la Sala de Plens i tothom assenyalant-te. Ara sabem que també és capaç de fluir paciència i de no caure en sortides fàcils, com anul·lar el Ple o demanar el desallotjament de la sala, actituds fins avui ben escasses quan li ha semblat que l’oposició era massa punyent.
Després dels fets, finalment el Joan Manau haurà entès que vol dir sensibilitat vers a la població i anar políticament més enllà de les possibilitats administratives, ell que tantes vegades ha posat cara d’estupefacte quan des dels escons de l’oposició se li ha fet observar aquestes carències.
A la fi, després de quaranta minuts d’interrupció, el públic minva i es reprèn la sessió acompanyats, però, dels crits i xiulets arribats des de la boca de l’escala. És la tercera volta en el debat sobre el registre de les parelles de fet. Les portaveus de l’oposició, amb el batibull dominant de veus, consignes i xiulades que arriben des de l’exterior, s’esforcen en mantenir la parla en veu alta per normalitzar la situació. Davant dels fets viscuts, però, el debat del registre ha perdut volada. Tanmateix el ponent, fent orelles sordes a les reflexions exposades, es manté en els seus tretze i rebutja la proposta de postergar la decisió fins el proper ple. Tot plegat fa decidir a ICV canviar el vot anunciat. Així doncs el registre de parelles de fet serà eliminat amb els vots en contra de l’Entesa, EUiA i d’ICV.
Mentre, absents de tot el que passa al cor de la ciutat, en el Taulí el cirurgià i el seu equip, després de tres hores, estan ultimant l’operació a la meva galta. El Consorci del Parc del Taulí també ha patit retallades i els seus professionals, amb un tracte exquisit, s’esforcen perquè aquestes es notin el mínim possible. En el meu cas, l’única diferència respecte situacions anteriors és la petició que porti les tovalloles personals de casa. Em pregunto, això no es podia haver demanat abans?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!