SAMFAINA VALLESANA

L’Aliança Francesa, a Sabadell, altra vegada fa de pal de paller cultural amb la programació d’un cicle de conferències sobre diferents textos literaris. El passat divendres dia 21 va estrenar la sèrie amb la presència del poeta i traductor valencià Vicent Alonso.

Sense esperar-m’ho, vaig gaudir d’una sessió de luxe. Ho dic amb la sorpresa que, sense conèixer el conferenciant, m’havia fet la idea d’assistir a una sessió literària relacionada amb els reptes de la traducció i em vaig trobar amb la delicatessen d’una amalgama magistral de filosofia i d’història per a millor comprendre el pensament de Montaigne i alhora la dificultat de la seva traducció.

Durant dues hores, amb el regust d’insuficients, en Vicent Alonso, el traductor al català de Michel de Montaigne per a l’editorial Proa,  va anar desgranant amb claredat i concisió allò que fa singulars els tres volums dels “Assaigs” de l’autor francès.

Explicà com Montaigne havia evolucionat durant la realització en passar de raonaments elaborats arran de les lectures fetes i la instrucció rebuda, explícits en el primer volum, a anàlisi des de l’experiència dels viatges i de l’observació, recollits en el tercer volum, però sense trair la intenció inicial dels “Assaigs” explicada a les primeres línies de la introducció feta per l’autor: “Al lector. Ací tens, lector, un llibre de bona fe. Des de l’inici t’adverteix que no m’hi he proposat cap altre fi que no siga domèstic i privat. No he tingut en compte cap consideració sobre el teu servei, ni sobre la meua glòria. Les meus forces no són capaces d’un tal disseny…”

Les explicacions de l’erudit valencià  van ser reforçades amb la lectura de passatges del primer i tercer volum on ens mostrava com l’obra del pensador de Bordeus ens ofereix els pensaments de dos personatges diferents. Si en el primer volum en Montaigne ja es fa admirar per la singularitat dels continguts i els motius de la seva escriptura, en el tercer volum tenim al Montaigne que el fa excepcional i alhora universal. Amb aquests “Assaigs”, digué Vicent Alonso, es contradiu aquell principi de la literatura on s’obliga a diferenciar la vida d’un autor de la seva obra. Amb en Montaigne això no és possible, obra i autor van junts, són indestriables, perquè els seus escrits recullen l’evolució del seu pensament però alhora la seva evolució està fustigada pel mateix procés d’escriptura, tal com reconeix l’autor: “no he fet  més el meu llibre que el meu llibre m’ha fet…”

Estic gaudint amb la lectura del primer volum dels “Assaigs”, sens dubte la sessió de divendres em permetrà copsar millor cada paràgraf d’aquesta obra del segle XVI,  però després d’escoltar  Vicent Alonso, el meu neguit és fer camí per endinsar-me quan abans en les pàgines del tercer volum.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!