BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Vaig tenir el meu fill de només sis mesos després d’un embaràs “patològic”. La mala sort va voler que al cap de ben poc em tornés a quedar embarassada. Estava horroritzada. I vaig voler avortar. Però al final no vaig acabar de fer el pas. Va néixer el meu segon fill ara fa 4 mesos. De moment tot va bé, tanmateix no puc deixar de sentir-me molt culpable d’haver volgut matar-lo.
Aquestés el resum de la consulta de la Elisabeth. Tot seguit vénen les reflexions que vaig compartir amb ella les primeres sessions.
M’has demanat que et guiï en el decurs de les teves reflexions. Permet-me, no ho faré. Tot el contrari, t’he de dir: “Prou!” Perquè el que m’estàs explicant no té res a veure amb una reflexió sinó amb un anar donant voltes obstinadament sobre un mateix pensament que enverina la relació amb el teu fill. Vas rumiant sobre una idea fixa que t’impedeix ser feliç amb ell. Et recrimines d’haver volgut matar el teu fill. És fals. Tu vas voler interrompre un embaràs. Tu vas voler impedir la formació d’aquesta criatura, no pas matar-la. Tu saps què és matar algú? És això és que realment volies fer? No. Per tant, desterra aquest pensament ara mateix; no té cap sentit. Els sentiments que et genera estan mancats de fonament. Amb aquestes reflexions no vull pas engegar una discussió ideològica. No és aquest el lloc. Estem analitzant els teus sentiments. Què volies exactament. Elisabeth?
Jo veia que la dona anava incorporant aquestes reflexions, entre altres raons perquè sorgien d’un diàleg mutu. Si hagués observat que alguna creença religiosa s’hi interferia, hagués abandonat alguns punts de la línia anterior i hagués passat a la següent.
De fet el que et sap greu és haver rebutjar en un moment donat el teu fill que ara tant estimes. No pas que el volguessis matar. Aquest és el teu sentiment real. Et feia molta por l’embaràs, haver de suportar els mateixos neguits que amb el primer. Que l’haguessis rebutjat és el que et fa sentir dolenta. I què passa amb aquest rebuig, per altra part molt generalitzat en tantes mares sotmeses a la por? Quina importància té el que en un moment haguem pensat si finalment aquell pensament no és el que perviu? Ara te l’estimes, oi? No creus que és això el que importa? Pensa a la inversa, que l’haguessis desitjat al començament i ara el rebutgessis. Quin és el pensament que importaria? Quin pensament repercutiria en la teva relació, el passat o l’actual? De res serviria que te l’haguessis estimat si ara el rebutjaves. Doncs, igual per igual. El rebuig antic és aigua passada que no té cap repercussió en l’estimació present. Només serveix per a turmentar-te i, potser, enverinar una relació amb el nen que hauria de ser de plena felicitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
perjudica molt i molt a moltes pesones… però també la no-acceptació dels dubtes i de les ambivalències. Tot, per més meravellòs que sigui pot tenir una cara que fa por i les persones som així. I importa molt el que fem, pe`ro també com ho fem i com ho gestionem. I ja que s’estima el seu fill millor que l’estimi sense núvols de culpabilitat, que l’estimi d’una manera net a i clara, i els pensaments i els dubtes que pogués tenir valorar-los com una victòria sobre ells. Va tenir por, però ha guanyat ella, no pas la por, Tant de bo que pugui viure-ho en plenitut.
sempre presents, entre d’altres coses per la cultura paleocristiana en la qual vivim, malgrat que no creiem conscientment en Déu o en la religió ortodoxament instituïda.
Ara bé, al marge d’això, hi ha una cosa que no he acabat d’entendre. El primer fill va néixer o no? estava malalt? És que la situació no és la mateixa.