El passat dijous 24 de Març, una colla d’amics assistirem al Palau de les Arts Reina Sofia de València a l’assaig general de l’òpera “Elisir d’amore”, composada per Gaetano Donizetti l’any 1832, i fórem testimonis de luxe de com es pot convertir una bona òpera en un festival “caspós” i insultant. Amb l’habitual i castellana amabilitat dels acomodadors vàrem prendre seient a la quarta platea del coliseu que Calatrava decidí erigir al bell llit del riu Túria. Un gran exercici arquitectònic, modern si voleu, però, del tot ineficaç per al propòsit de poder veure una òpera en condicions. I car, això si, mai ningú no sabrà què va costar. El fet és que lluitant amb els meus veïns de butaca per tal de poder encaixar dignament les cames vàrem observar que a l’escenari alguna cosa no anava bé. La presència d’una ombrel·la de platja m’inquietava. Entre el xiuxiueig dels assistents, sortiren, encara amb el teló baixat, una parella de nens, amb banyador i artefactes propis d’un cap de setmana a Benidorm, i començaren a jugar a fer castellets de sorra. Alguna cosa dins de mi, potser ingenuïtat, o, potser, el fet de creure cegament en la bona voluntat de l’ésser humà, em deia que no m’amoïnés. Volia pensar que tot plegat era una broma.
L’orquestra inicià amb les primeres notes mentre els xiquets encara jugaven fins que, al primer fort de l’òpera s’alçà el teló i deixà al descobert el major atemptat contra el bon gust de l’espectacle que mai ningú no s’haja atrevit a perpetrar. Observava encara estupefacte, entre les rialles d’admiració d’aquells que se’ls en fot si la vida cultural dels valencians mor o no, com a sobre de l’enorme escenari del Palau el director d’escena d’aquella miserable adaptació se’n reia de l’òpera original mentre Donizetti, segur, es rebolcava impotent a la seua tomba. A l’escena un bar de platja, amb tiradors d’una coneguda marca de cervesa; al fons, tot ple de gandules amb banyistes estirats a sobre; a primera línia un grup de noies en bikini fan aeròbic; i entre uns i d’altres un tot de fauna de platja, des de la parella que juga amb raquetes fins el venedor ambulant. Tot plegat un despropòsit. El director hagué de parar per tal de pregar-li a les cantants que s’hi llevessin les p!
olseres que lluïen a fi de no molestar l’orquestra amb l’inaguantable soroll que feien. Encara va ser benèvol. Jo no haguera deixat que s’alcés el teló. La tradicional baralla entre dos pretendents que lluiten per l’amor d’una dama es resolgué a favor del protagonista amb l’ajut d’una màniga d’aigua amb què, de rebot, deixà xop al pobre timbaler que aguantà estoicament aquell indignant primer acte, enormement clàssic si el comparem amb el que encara estava per venir.
L’alçada del teló a l’inici del segon acte féu augmentar el meu nivell d’irritabilitat fins al punt d’intentar abandonar la sala. Els meus amics m’ho impediren. No els ho perdonaré mai. Ara, gran part de l’escenari l’ocupava un enorme castell inflable en forma de parc aquàtic des d’on unes noies lleugeres de roba exhibien un cartell que resava: „despedida de soltero‰ mentre un gran canó expulsava escuma. Tot era característic d’una nit de farra en un indret costaner qualsevol del País Valencià actual, poc característic, però, d’un poblet de la Itàlia del segle XIX. Baix, Dulcamara, el personatge que a l’òpera original ven beuratges miraculosos, es convertí en un macarra prepotent que dispensava begudes energètiques amb la mateixa habilitat que un venedor de drogues. L’ària „Una furtiva làcrima‰, que tan joiosament havia interpretat en ocasions Pavarotti, quedà totalment desprestigiada en el moment en què el tenor la cantà des de la teulada del bar, vestit amb bermudes.
Considere que una òpera, només pel simple fet d’ésser còmica, no ha de ser necessàriament ultratjada fins convertir una exquisida obra d’art en la defecació inoportuna d’un desagraït director d’escena. Hi ha moltes i diverses maneres d’adaptar una òpera als temps moderns sense la necessitat de riure’s a la cara dels qui estan disposats a pagar quantitats indecents per passar, a priori, una bona tarda d’òpera. Inevitablement no em puc estar de preguntar-me si els valencians no tenim res millor on tirar els nostres diners. Potser no em creieu. Si és així, podeu buscar a la xarxa imatges d’aquest trist espectacle. Sempre i quant us vinga de gust vomitar.
Jacob Mompó, 26 de març del 2011
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!