Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

17 de juny de 2011
Sense categoria
10 comentaris

El manifiesto / El manifest

Jo no sóc Arcadi Oliveres. Jo no sóc una intel·lectual. Jo no sóc bilingüe.

Jo respecto n’Arcadi Oliveres sincerament i també alguns dels signants del manifest bilingüe, no pas tots. I sento que el president de Justícia i Pau d’impecable trajectòria democràtica permeti que s’usi el seu nom com a lema d’un manifest i d’una  manifestació de caràcter netament polític. I sento que els signants no hagin aprofitat el manifest per a defensar la nostra primera institució representativa. I no entenc per quina raó els signants es manifesten també en espanyol.

  1.  Benvolguda, jo no he entès mai que sempre que entres al web d’algunes de les organitzacions humanitàries de Catalunya, per exemple a la de Justícia i Pau et trobes amb la sorpresa que hi apareix, per defecte, la versió en castellà. Les versions en català i anglès apareixen com a segones opcions. Em sap greu, perquè sempre tinc present allò que va dir el president Companys “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. 

     Aprofito el teu espai per manifestar que políticament no em sento tan ben representat enlloc com al Parlament de Catalunya i que és la més estimada de totes les institucions nacionals i estrangeres, fins i tot per damunt del consell executiu i del president del País. Que li desitjo que recuperi la integritat de les competències que les armes li van prendre i que administri les recaptacions impositives de tots en la seva integritat i no només en una part tan limitada. Que és hereva d’una llarga tradició històrica, pionera a més a més respecte d’altres de la resta de països, en molts dels quals, a l’edat mitjana, estava sotmès a la voluntat del monarca quan a Catalunya era el Parlament qui s’imposava a la voluntat del Comte. Que crec també que la democràcia sempre és millorable de la mateixa manera que crec que la dictadura és només empitjorable i que no es pot millorar quan estàs sotmès i condicionat a un espoli fiscal que causa impacte als analistes nordamericans i que cap land alemany acceptaria. Disculpa, Carme Laura per aquesta confessió personal però endevino que comparteixes el sentiment que hi ha coses que clamen el cel. 

     En tot cas, em quedo amb el noucentista Albert Manent que proclama que la base del catalanisme es fonamenta en l’estudi.

  2. El respecte per les persones té graus. I fases temporals.  Es d’una incoherència i demagògia totals presidir una associacio -acollida per si de cas al dret canònic, encara, el 2011…- que té el 70% dels ingressos provinents de subvencions publiques, i, sobretot, de la Generalitat (però també de la Diputació, de l’Ajuntament de BCN), i que li serveixen per a fer sermons i declarar-see, arrreu, antisistema…..amagant que cobra subvencions, anys rera any, d’aquest sistema que posa en almoneda.

    Es abusiu, d’un personalisme viciat i egocèntric, estar dècades i dècades de temps al front d’una associacio que, en realitat, funciona com una tribuna al servei del Sr. Oliveres i dels seus capricis, siguin els que siguin, que en te molts. Ja fa anys que li havia arribat l’hora del canvi intern, i de buidar de personalisme oliverenc a Justicia i Pau, que funciona amb un inmobilisme paralitzant i totalment ineficient. Confio que en 6 mesos, a més de saber els comptes de veritat -no els parcials- de JiP, el propi Sr. Oliveres sabrà per fí reconèixer, que mai una persona pot posat en questió una associació col.lectiva, i que te moltes altres coses a fer, si vol, a la pròpia JiP, fins i tot, encara que no li garanteixin ni tants viatges ni tantes aparicions estelars pels mèdia, enfermetat que considerava sempre que amb la maduresa es cura, però no en tots els casos, sembla.
    I si no plega voluntàriament ell, doncs seràn els socis, i la reduccció de donants i subvencionadors, qui ho aconseguiran. 
    Cordialment,
    Jordi

     

  3.  Tindrà també tot el meu respecte a partir del moment que condemni, de manera inequívoca, el bloqueig que va patir el Parlament. Mentres això no sigui un fet, els meus respectes són i seran per als 135 diputats i diputades.

  4.   Les disculpes d’Arcadi Oliveres són d’agrair. Després d’haver reconegut el seu error, trobo improcedent presentar cap mena de denúncia. La relliscada va ser greu però ell mateix ha posat les coses al seu lloc i per tant més val fer foc nou. Aquesta actitud positiva i oberta és molt més eficaç que qualsevol “manifiesto”. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!