Avui he llegit l’article del col·lectiu Joan Creixell que publica Tribuna Catalana referida a la discussió sobre els canvis a TV3 que ha mantingut CiU, en debat intern, i que es planteja en cas de guanyar les eleccions, i com l’expresident Pujol ha intervingut per defensar la Mònica Terribas, argumentant que cal tenir en compte que és algú que “té el país al cap”.
L’afirmació, independentment del meu desacord amb la visió i l’àmbit que tenen la Terribas i el Pujol del país, em sembla fonamental, clau per a desenvolupar qualsevol proposta que pugui ser vàlida, útil i amb perspectiva de futur.
Cal tenir el país al cap, i cal saber, per tant, de quin país parlem quan l’esmentem, quan mantenim una conversa, quan fem un artcle d’opinió, quan fem un comentari a un blog o una carta a qualsevol diari, quen redactem una notícia, quan comentem un partit de futbol o una partida de bitlles, quan fem la crònica d’una festa, dels orígens d’un plat o quan pensem en les properes vacances, quan donem un classe o quan fem política o plantegem una reivindicació social, ambiental, econòmica, lingüística o cultural.
Només quan tinguem els Països Catalans al cap sempre que espontàniament parlem de país, podrem treballar per al seu alliberament. Si els independentistes hem de fer l’esforç de parlar dels Països Catalans, perquè allò que tenim al cap és la regió -Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Catalunya nord o Espanya o França-, vol dir que estem perduts.
Tenir el país al cap és veure el mapa del temps, viure la unitat de la llengua, dur interioritzat que l’Ebre ni separa ni és punt d’inici o final, etcètera, sense esforços, sense excuses, sense apel·lacions als ritmes. Saber que l’acció política no passa per la gestió de les autonomies sinó per la construcció de la llibertat del país i viure amb normalitat la seva complexitat i les seves diferències. Com deia -ara està procupat en altres interessos més immediats, llàstima!- Joan Francesc Mira en el llibre “Introducció a un país”, editat a Papers bàsics, 3 i 4, l’any 1980, i que tants anys he fet servir com a primer dictat en les meves classes de llengua: “Parlar d’unitat i de diversitat és gairebé un lloc comú en iniciar la descripció geogràfica de qualsevol país. (…) els Països Catalans no són un territori geogràficament separat, homogeni i visible. No és un país definit per la terra, sinó pels homes que hi han viscut i per la seua història“.
Només si el tenim ben clar i definit al cap, podrem ser hereus d’aquesta història i d’aquesta gent que l’han anat fent, i podrem fer front a aquests atacs de regionalisme radicalitzat que avui està de moda, i per la voluntat fragmentadora dels estats que ens ocupen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bé, d’això se’n diu “crear el marc”. Hem de crear el marc de referència nacional, trencant els vells esquemes mentals imposats. Hem de deixar de referir-nos a “Espanya” com a punt d’inici, final i d’ubicació i hem de començar a pensar en el nostre marc, en els Països Catalans, hem de situar els nostres poble i les nostres festes, les notícies, els fets, esdeveniments… tot al nostre àmbit nacional tot sense fer cap referència a “Espanya” o “la resta de l’estat espanyol”. Malauradament a TV3 és freqüent l’ús del marc referencial espanyol, així com a les paraules ambigües dels dirigents de CiU.
Per altra banda els “catalanistes”, els patriotes, tenim ben clara la idea dels Països Catalans, però és possible (potser dic a risc de semblar una bogeria) que s’haja de re-pensar aquest projecte; i no per ajustar-lo a la situació actual, amb una Catalunya a tocar la seva independència i un País Valencià i Ses Illes totalment submisses, sinó per ampliar-lo encara més.
A nivell nacional i històric em sembla una errada greu l’oblit que se n’ha fet de l’Aragó. A Aragó hi ha la Franja, catalana, mentre al País Valencià hi ha les comarques interiors, aragoneses i castellanoparlants. Si ho hem de fer possible hem de començar per integrar, tolerar i acceptar. Històrica i nacionalment ´te més fonament la Corona d’Aragó que no pas sols una part: els Països Catalans, creats a partir d’una noció cultural i lingüística però que fins ara no són més què una entelèquia política.
Pensa-ho!
Pregunta’ls-hi als de l’USAP quin país té al cap la Terribas! A ells els hi va quedar clar quin país tenia a la butxaca!
No es pot tindre el país al cap, sense tindre abans el País Valencià al cap.
I alguns tenen el Principat al cap trepitjant i passant per damunt del País Valencià.