L'Aleix a ca la Toca

Fa una pila d’anys, al bar del teatre Lliure, al carrer Montseny de la Vila de Gràcia (Barcelona), es creà un col·lectiu força interessant i actiu anomenat Comitè Antinuclear de Gràcia. Formar-ne part va ser una gran experiència i una escola brutal, que marcà molt decisivament el meu futur quant a pensament, model polític, actitud vital, etcètera. Aquell lloc formava part d’una cooperativa que duia per nom la Lleialtat, fundada a finals del segle XIX.
Aquest nom, com tants d’altres de cooperatives, ateneus, centres locals… evoquen plantejaments romàntics però també transformadors, en un temps d’accés de les classes populars al coneixement, a èpoques de canvi, de transformació, de revolucions…

Amb el pas del temps, en el moment present, aquests mots se’ns representen allunyats del parlar quotidià, més immediatista, menys grandiloqüent, poc donat a la poesia. I jo m’ho he cregut, malgrat que segueixen semblant-me atractius, que els seu poc ús és degut a viure en un altre moment de la història.
Aquests dies, però, m’ha vingut al cap que potser no és tant un tema de canvi d’època, d’estil, de gustos com d’un canvi de valors -ben segur que té a veure amb ambdues coses-, en una època poc donada a la participació de la majoria social en el quefer quotidià de la política, en l’esperança transformadora, en una col·lectivitat solidària i ferma, sinó en un trabucament essencial d’aquests valors en la relació classes populars i política.
Avui vivim èpoques de desafecció, d’allunyament, de tantsemenfotisme envers una nova elit que pacta, reprimeix, negocia, controla i fa i desfà sense importar-li la societat, sinó únicament els interessos que la vinculen amb el poder etern, el del diner, el del capital, i amb qui comparteixen terreny en les institucions, en el model de joc democràtic, en l’urbanisme i els bancs, en la justificació de la destrucció del territori, en la imposició consumista i culturalment asèptica.  I per a aquest model, perquè esdevingui únic, cal anar-hi apropant cada vegada més sectors, fent-los veure que aquí tothom hi és benvingut.
No hi ha dubte que aquest procediment és temptador, sobretot per a qui està acostumat a perdre. El cansament genera fatiga, ennuvola la vista i afebleix la voluntat. I torna a posar damunt la taula de la realitat conceptes que crèiem del passat, d’una altra època. La lleialtat, el compromís, la integritat, el respecte s’utilitzen en sentit contrari i aguditzen la ferida entre la política i la societat. El més clar i trist exemple el tenim aquests dies amb l’aparició matussera i barroera d’un plagi de baix nivell de la CUP -tot i que algun dels aprenents de bruixot que l’empenyen es cregui Maquiavel i el més hàbil estrateg!-, que per no tenir, no han tingut ni el detall de buscar un nom que no tingués les mateixes inicials. És tan suat el mètode! I tan poc romàntic, transformador i revolucionari! Si no fos pel que ens hi juguem, seria per fer-ne un acudit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!