L'Aleix a ca la Toca

La manifestació del passat dissabte, 10 de juliol del 2010, passarà a la història per la seva dimensió i per ser la més gran celebrada al país en demanda dels drets nacionals, amb una evident reivindicació independentista. Si hi havia mig milió o un milió i mig, no ho sé, però segur que és la més gran i que és més gran i important que la del 1977. I ho és perquè ara es posa de manifest la nacessitat de canviar de rumb, de tancar el passat autonòmic i de preparar el terreny per a una transició nacional cap a la independència.
Però un fet que hauria de marcar aquest procés també és com la gent d’aquest país, amb absoluta normalitat i amb plena sobirania, va passar de la capçalera -tants dies mediatitzada per Òmnium, els sis presidents i la coort de partits i sindicats envescats en l’oli brut de l’autonomisme-, de l’hàppening de senyera i pancartetes i a més va increpar -si volem la independència cal evidenciar els qui s’hi oposen- presidents i partits, obligant-los a fer-se fonedissos a mig fer, un cop la seva fotografia ja s’havia perdut i aquesta falsa idea d’unitat s’havia esmicolat. La seva manifestació de la por davant la deriva independentista del país i el rebuig -més que no pas desafecció- als partits polítics autonomistes i a la seva manera de gestionar-ho tot plegat, havia acabat on més es temien: en un demostració de voluntat independentista i d’anar endavant, desbordant els seus càlculs i els seus interessos, apoderant-se -per cert, massa tímidament- dels carrers i de l’ànim.
Però encara ens queden capítols que pengen d’aquesta pràctica vella i inútil. Ara toca unes autonòmiques a veure qui treu més pit i qui és més demagog. Cal no caure en la trampa.
Ara és l’hora de les plataformes locals que han convocat consultes populars independentistes, de recuperar el protagonisme, de donar informació, de fer arribar propostes als ajuntaments, de pensar i debatre formes de desobediència i d’autoorganització. De preparar unes eleccions municipals que han de teixir una xarxa espessa i consistent de poder popular que permeti prendre la iniciativa política des de la realitat i no des de l’oportunisme.
I és, sobretot, l’hora, vençut el temps dels estatuts i la constitució, de construir aquesta realitat des de tots els racons dels Països Catalans, acabant d’una vegada amb el regionalisme imposat per l’estat.
La seva por no ens pot fer perdre ni un minut més.

(Imatge del web de la Coordinadora de consultes)