Coca de recapte

El blocaire s’estima la història. I els bons conyacs, amb moderació. 1857 no fa referència a cap any ni a cap marca de beguda d’alta graduació i preu en consonància. Són les esmenes presentades al projecte de llei d’educació que es tramita al Parlament.

Poques lleis són objecte de tanta dedicació pels il·lustres diputats i diputades. El que em xoca més és que els partits del govern, junts, per parelles o individualment, han decidit presentar-hi 318 esmenes. En segona posició ha quedat CiU amb 412, seguit del PP amb 534 i del grup mixt amb 602.  

L’Honorable Conseller d’Educació vol tenir la llei enllestida quan abans millor, no fos que els seus amics tradicionals, organitzacions sindicals, per exemple, o els socis del govern (eufemisme per assenyalar a Iniciativa, que ERC no està per la feina en aquest assumpte) li compliquin la vida una mica més. Per això, les esmenes seran vistes i no vistes, seguint antecedents clamorosos de tramitació urgent de lleis educatives en el parlament de l’Estat.

Sobta també, a més de la quantitat, que una llei tan llargament tramitada (entre el sebollit  Pacte Nacional per l’Educació i els seus treballs previs i el document de bases preceptiu, l’avantprojecte i la preparació del projecte han passat quatre anys ben bons) hagi estat impossible trenar el mínim consens que ha de ser necessàriament predicat de tota llei educativa i redactar-ne una impecable en la forma, si més no. 

No hi ha hagut cap voluntat de canvi, ni cap discurs educatiu potent ha informat la llei mancada d’ànima i curulla de tòpics. Malgrat això, per sobre de tot cal procurar que el que en resulti no faci impossible la feina diària de les escoles. Aquí sí que el país s’hi juga molt.

El sector eduactiu ha viscut durant la tramitació de la llei un dels períodes més convulsos de la seva història amb rècord de conflictes i de desencís. No és per causa de la llei, que n’ha estat el nucli condensador, és per causa de la pèrdua de l’agulla de navegar en l’educació del país que té el seu reflex en tots els àmbits i estaments. I els qui manen en tenen la més gran responsabilitat.  

A la vegada, la llei ha actuat de gran aparador en el que han estat fixats els ulls del mitjans i dels badocs, mentre l’educació, la de veritat, ha passat desapercebuda sense rebre l’atenció que es mereix, més enllà de discursos retòrics. Per tot plegat, un mal negoci.

Sigui com sigui, que l’aprovin d’una vegada, que quedi per la història la llei Maragall, i que després, oblidant-la, que hom pugui començar a pensar de veres en l’educació dels catalans. Per sort, per dessota, hi segueix havent vida, bons professors, bona feina i bons projectes que caldrà recuperar i posar en valor. Sort en tindrem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!