Tot i la saragata universal per les diverses guerres d’uns i altres, el tema del finançament segueix sense avançar ni poc ni molt. Ofereixo una breu reflexió per si algú vol afegir alguna cosa.
Dijous 15 . 09
Del nou model de finançament.
Normal
0
21
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Parlant del finançament. Com es pot arribar a un acord que afavoreixi
Catalunya i que simultàniament no afavoreixi Catalunya?. Com es pot quedar bé
amb Catalunya i simultàniament amb els seus espoliadors? Es impossible? NO. Tot
és possible per a un il·lusionista, triler, expert en jocs de mans. Tot i la
complexitat del cas, però, això del finançament de les autonomies és molt
fàcil. Són faves comptades. Miro d’explicar-ho una mica. El finançament de les
autonomies és, bàsicament, el repartiment més o menys equitatiu dels diners que
generen les autonomies. Qui produeix els diners? Catalunya, el País Valencià i
ses Illes, i fins a un punt Madrid. Molt bé. No li donem més voltes: els diners
sortiran d’aquí i faran cap a les autonomies que tradicionalment estan vivint
de gorra simplement perquè no produeixen diners. Extremadura i el seu 30% de
població activa, funcionària de l’administració, i Andalusia i els seus semiaturats
perpetus, seguiran vivint de gorra perquè no poden fer res per evitar-ho. Els
Països Espoliats no poden esperar cap millora en el seu finançament perquè han
de seguir aportant diners i rebent molt menys del que aporten. Extremadura i
Andalusia seguiran vivint de gorra exactament igual que ara. També és cert que
se’ls podria demanar que, almenys, no es fessin el fijosdalgo ofès (i gandul).
Ens hauríem d’agafar la nostra aportació a l’Estat com una quota a una ONG i
encara n’hauríem d’estar contents. També tenim l’opció de la independència. Em
sembla, vull dir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ui, doncs ara que ho dius, no em sembla mala idea. 😉
Molts dels esmentats fijosde…. han estat educats en la cultura de l’escapolisme i de l’oportunisme, del carpe-finum-et-pesce-fritum, de manera que són experts en la picaresca de treballar el mínim i acoblar-se al subsidi d’atur després, tant com es pugui. Ho han mamat des de petits, i hi són encoratjats. Viure dels altres, del govern, de la resta de l’estat, en aquest cas. I vinga farres, que són 4 dies. La farra, per a mi, i la manutenció, que la paguin els Espoliables.
Bona part de la culpa la té el govern, amb un sistema laxe de control sobre els aturats. I amb una generositat risible. A Estats Units, per exemple, país amb empenta contrastada, l’atur es concedeix fins a 6 mesos (26 setmanes). A Ibèria, 6 + 6 + 6 = …18 mesos, prorrogables en alguns casos fins a … 30 mesos (2 anys i mig)! No promou gaire les ganes de buscar feina, viure “de gorra” durant un parell d’anys, oi? Hi ha mil casuístiques, ja ho sé, però s’assenten tendències, innegable. Qui realment vol treballar, trobarà feina en, diguem,… 3 mesos, crisis apart?
FONTS:
http://www.economicexpert.com/a/Unemployment:benefit.html
http://www.inem.es/inem/ciudadano/prestaciones/info/subsidio/subsi1b.html
(perdó, estem en temps de TdR)
Quant a la independència, … això és matèria per un altre TdR, el definitiu, tal vegada.
Quan aquest fenomen es dóna a la natura, els estudiosos en diuen parasitisme. Requereix una desinfecció exhaustiva.
El que necessitem a Catalunya no és pas un estatut, sinó una constitució.
Les aportacions de la demarcació de Lleida al PIB de Catalunya són ínfimes ….tenim semiaturats perpetus i una agricultura en crisi que xupa de subvencions…és que som ganduls? Opto, doncs, per la independència, però que Barcelona no s’independitzi mai de Lleida perquè ens n’anem al carall…Es veu que la independència,doncs, és cosa de rics…
M’agraden molt els teus articles i sobretot les presentacions!!!!
En vint anys han plegat més de quinze mil pagesos, sense cap indemnització ni fer gaire soroll.
Una reconversió tan bèstia en qualsevol altre territori o sector productiu, hagués generat un escàndol i un doll de subvencions per als afectats. Però aquí, tractant-se d’autònoms i catalans, no s’ha dit ni “mu” ni s’ha donat cap mena d’ajut des l’administració.
Comparar la situació de Lleida amb les comunitats hipersubvencionades és ofensiu i, potser, maliciós.
Aquí es penca molt, però molt i, si no t’ho creus, vine una temporadeta i aplana el llom.