En els articles dels dissabtes, és cert que em costa abandonar el fangar però de vegades ho faig. Ja hi tornaré suposo.
Ja em perdonaràs, si s’escau, pel to de l’article.
La Manyana 19 .4 . 08
Em preguntava l’altre dia un amable lector com és que ens agraden tant les dones que ens agraden. La pregunta té la seva cosa perquè no et pensis que està gens clar el tema. Suposo que, poc o molt, les idealitzem. No sóc un expert en la matèria i em remeto als clàssics. El Contini ho va dir així: “quan una persona t’agrada, t’agrada tot d’aquella persona, fins i tot els petits defectes que pugui tenir. A mi em passa això amb la Casalmare. No puc fer-hi més. M’agraden les cames tan primes que té, tot i que, quan camina, sembla que se li han de trencar d’un moment a l’altre. I m’agraden els seus ulls, tot i que és cert que, segons com, diràs que els gira una mica. I és cert que és lleugerament xafallosa, una mica, sí. I també m’agrada com parla. I m’agrada que tingui els pits com una xiqueta i el cul petit. Diré més: m’agraden fins i tot els pèls que li sobren. També m’agraden”. Com que no sóc tan poètic com el Contini, no ho sabré dir tan bé com ell, declaro, però, i aquí es veurà la petjada de Ramon Llull, que, per exemple, les 3 o 4 dones que m’agraden, estic segur que no van mai al vàter. I en tot cas, jo no m’ho puc imaginar. Les idealitzem, ja t’ho dic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El “que ens agraden” és un eufemisme, correció pólítica. Tu i jo sabem que sobra