Biblioteques 24 h: serveis bibliotecaris a la xarxa

Per Martín Piñol

Presentació

– Per mi, la felicitat és menjar-me una bossa sencera de festucs ?va dir la Model Número 1, amb les galtes plenes de fruits secs.

– Dona, com ets! Perquè et votin ?Miss Simpàtica 2007? has de dir que el teu somni és la pau al món. És l?únic que puntua en aquest festival recargolat de poble ?li va aconsellar la Model Número 2.

– Et penses que sóc tonta només per ser model? ?va dir la primera, fent un esforç considerable per demostrar que tenia neurones i cultura, o com a mínim quelcom més que dues cuixes ben posades-. La pau no es pot mastegar. Els festucs sí.

– És clar que ets tonta, benvolguda Mar. Les teves neurones són com un carquinyoli trencadís. I ni tan sols l?amistat que ens tenim és prou forta com per tapar que ets més ximple que un mico d?aquells que ensinistren al circ. Però no perdis l?esperança. Totes les models ens hem pogut comprar una casa de les grans, com la Preysler, i un d?aquells cotxes que els pobres et rallen perquè et tenen ràbia. Mentre tinguis joventut i salut tindràs amor i harmonia i algú et comprarà tot el que vulguis. Però tu no pensis més o se?t quedarà el cervell com una albergínia per tota l?eternitat.

Les dues models van sentir un soroll terrible, el típic soroll esfereïdor que espanta a una model tonta, com si haguessin esclafat un cargol, i la conversa es va interrompre de cop.

– Això era un tret?

– No siguis paperina! Pel nostre futur, espero que no sigui un tret. Perquè després d?un tret sempre en ve un altre. I jo sóc massa maca perquè em matin avui ?va il·luminar-la l?altra com un pleniluni portàtil.

Però sí, a pocs metres d?on eren elles, una pistola va tornar a disparar, com si la bala que sortia en aquell moment tingués nostàlgia de la seva germana i la volgués anar a buscar.

I després dels trets van venir els crits, igual com després de tot bigotet adolescent ve una barba.

– Algú està assassinant les models del concurs! ?va dir la Noia Número 1, ràpida com un estel veloç-. Avisa la policia!

– No siguis bleda, llum de la meva ànima! Si maten les altres noies, tindrem més oportunitats de guanyar la corona! ?va raonar la Número 2, que tranquil·lament podria guanyar el premi de Miss Pragmatisme Perpetu i sobretot el de Miss Mala Companya.

Una sensació de fredor va estremir l?espinada de les dues. Haurien donat uns quants dels seus preciosos cabells tenyits per tenir un espiell a la porta del lavabo. Havien de fugir d?allà, però és clar, allò no era pas una democràcia i si el misteriós assassí havia decidit esperar-les amagat en la foscor de l?hotel, elles poca cosa hi podrien fer.

Armades amb una ampolla de xampú i més cagades que un caganer fent hores extres, van sortir del lavabo blau.

Agafades de la mà i amb tremolor a cada cama, com una joguina amb piles que s?estan esgotant, van avançar pel passadís blanc.

El seu pla era arribar fins el jardí, amagar-se entre les flors de romaní i demanar ajuda, confiant en la solidaritat dels altres hostes.

Però el Misteriós Assassí de Models no els ho pensava permetre. D?origen londinenc, de lluny semblava un xuixo rodanxó sortit d?un dibuix animat, però a l?hora de matar era un autèntic monstre de la mitologia més cruel. I la felicitat de la seva ànima era matar models, que feien trontollar la dignitat de la premsa i la televisió, i beure?s la seva sang recollida en una xicra. Així, mentre salvava la gent de perdre el temps seguint a noies tontes i buides, també s?anava rejovenint a mesura que es bevia la vida de les pobres ximpletes. 

Va aparèixer de cop, corrent pel passadís il·limitat com un lleó desesperat que intentés escapar del zoo sense un mapa que li ensenyés la sortida, apuntant-les amb la seva pistola fumejant com una xemeneia.

Les dues noies es van mirar sense dir ni una paraula, amb amor per la seva vida i ganes d?evitar l?hecatombe. I van començar a escriure el guió de la baralla seguint el següent itinerari.

Primer li van donar una festa de puntades de peu, acompanyada per música de cops de puny de model enfadada, amb intencions de deixar-lo tan destrossat que ni el millor dels fisioterapeutes el pogués arreglar.

Però van descobrir que l?animal era més dur que una catedral. No li havien fet ni mitja ferida.

– Deixeu-vos matar d?una vegada! Ha arribat la tardor de la vostra existència i l?encarregat de tallar les vostres fulles és un geni com jo?va dir sense humilitat i gens moix el Misteriós Assassí.

– Les models tontes no morirem mai. Som com una boina o un rovelló. Mai passem de moda. Potser no som unes setciències com tu, potser som més simples que una puça i enganyem als periodistes amb llàgrimes de cocodril, però des de Miraflora fins la Plaça Catalunya, sempre trobarem gent que vulgui admirar-nos ?va respondre la Número 1, mossegant el seu enemic com un llop que portés dos mesos fent règim.

– Fa temps, jo també vaig ser una model. Però un dia vaig sortir de l?armari i vaig quedar enlluernat pels llibres. Des de llavors em dedico a matar models perquè el món sigui menys trist.

El rostre de les models es va quedar estupefacte i la neurona rebotava dins del crani, fent més soroll que un picarol molt digne i aplicat.

– No ho entenc ?va dir la Model Número 1, amb expressió d?ovella perduda o de marieta que ha perdut els seus colors-. Com pot ser que abans fossis una model i ara siguis un assassí?

– Perquè vaig viatjar a París i allà em van passar coses que mai podríeu arribar a creure. Però em vaig adonar de la penúria moral que representa la nostra professió i vaig decidir fer justícia.

I un cop dit això, el Misteriós Assassí Que Abans Havia Estat Una Model va obrir un bon forat a cada un dels tòrax de les dues noies.

Feliç com un esparver que vola per primer cop, va entrar en el darrer revolt d?aquesta delirant trama, molt més surrealista que les proves d?accés a l?Institut del Teatre. Va recórrer tot l?hotel, confirmant que no quedés viva cap altra model, va arribar a la sala on s?havia de celebrar el certamen anual, i es va proclamar guanyadora de totes les categories per unanimitat. Fotos de totes les rivals mortes eren el document que ho acreditava.

En el fons, com que s?havia begut la sang de totes les víctimes, tenia una pell ben fina i lluent i unes mides que eren per fer-li una estàtua. Potser hauria arribat a guanyar sense tant tret i tanta sang, que després sempre li toca netejar-ho a algú.

Però com que el jurat cobrava igual, li van donar la corona, les flors i tots els aplaudiments que el seu ego malaltís va demanar. I aquella nit, el Misteriós Assassí de Models es va tornar a sentir per primer cop com una nena maca.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!