Democràcia i igualtat
La sentència del
Tribunal Constitucional sobre l’Estatut crea una situació gravíssima que
va molt més enllà de quants articles ha retallat o reinterpretat el
tribunal. És gravíssima per dos motius. Primer, perquè consagra un
insuportable dèficit democràtic a Espanya, un Estat on un tribunal
deslegitimat i instrumentalitzat pel nacionalisme radical gosa contradir
i esmenar la voluntat popular lliurement expressada a les urnes. I
segon, perquè consolida la discriminació legal dels ciutadans de
Catalunya pel que fa als seus drets lingüístics.
La sentència
afecta molt greument els articles de l’Estatut relatius a la llengua
catalana. De manera més clara i directa s’anul·la la facultat de les
administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics
d’utilitzar la llengua catalana de forma preferent. No cal ser un geni
per adonar-se que aquesta retallada –i la reinterpretació que encara no
coneixem de molts articles– pot ser la llavor d’una forta regressió de
la nostra llengua, el català, que des de la democràcia és la d’ús
habitual a les administracions públiques de Catalunya. Serà un cas únic a
Europa que l’administració pública no pugui utilitzar de forma
principal la seva pròpia llengua per adreçar-se als ciutadans als quals
serveix. Actualment ja hi ha més de 500 disposicions legals que imposen
l’ús del castellà o prohibeixen el català. Ara, vist l’abast de la
sentència, podem témer també en la part interpretativa una vulneració
important dels nostres drets lingüístics pel que fa a l’educació, el
consum i l’acollida dels nouvinguts, que també poden veure els seus
drets retallats. Que ningú s’enganyi, perquè el TC ens ho pot dir més
fort, però no més clar: els catalans, sigui quin sigui el nostre origen,
parlem la llengua que parlem a casa, som ciutadans de segona pel que fa
als nostres drets lingüístics.
La societat catalana té clar que
el català suma. I aquesta sentència del Constitucional ens demostra, de
la manera més eloqüent i barroera, que la Constitució Espanyola resta:
que la igualtat de drets lingüístics per als ciutadans de Catalunya no
hi té cabuda. A partir d’ara, per garantir aquests drets caldrà
plantejar un canvi de marc legal de fons –ja sigui mitjançant una
reforma de la Constitució o per la creació d’un nou Estat català dins de
la UE– que respecti el dret dels ciutadans de Catalunya de decidir
sobre un eix tan central per a la vertebració social i cultural com és
la llengua catalana.
Però com saben molt bé tots aquells
col·lectius que pateixen o han patit discriminació a la pròpia carn, els
drets no es tenen, sinó que es conquereixen. Els ciutadans i les
ciutadanes de Catalunya, independentment del nostre origen o llengua
familiar, hem de fer respectar els nostres drets. I hem d’exigir que la
comunitat internacional, i especialment la UE, exerceixin la seva
influència i portin Espanya a millorar la seva molt deficient qualitat
democràtica pel que fa als drets lingüístics. No hi ha cap llengua a la
UE amb tants parlants com el català que no sigui plenament oficial a
l’Estat on es parla. I una llengua no és altra cosa que els seus
parlants. ¿Fins quan la UE estarà disposada a mirar cap a una altra
banda, mentre milions dels seus ciutadans veuen els seus drets
lingüístics vulnerats i se’ls condemna a una discriminació flagrant?
¿Què haurà de passar perquè finalment ens defensi?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que més defensen les llengües que es parlen dins les seves fronteres es Suissa. I Suissa no pertany a la Unió Europea… La UE no dóna cap garantia de res, i encara menys de llibertat nacional o individual.
Atentament