Per Tutatis!

Didier Lefèvre, Emmanuel Guibert
Glénat

Tercer i últim lliurament
d’aquest meravellós còmic, amb el qual es tanca una
obra innovadora i sòlida com poques n’he vist. Va començar
fort i sorprenent al primer lliurament, obrint nous camins per allò
que Will Eisner va anomenar art seqüencial, i ha acabat afermant
la seva proposta amb un tercer lliurament ple d’intensitat. Les
desventures del fotògraf Guibert
Lefèvre
per les terres d’Afganistan, plenes d’una bellesa desolada, arriben
aquí al seu clímax amb una experiència propera a
la mort. Poca broma, recordem que la història és
autobiogràfica, i potser per això ha acabat derivant en
una introspecció molt ben entesa.

En tot cas, les
possibilitats que Emmanuel Guibert sap extreure per contar-la tot
introduït la fotografia dins el llenguatge del còmic
mereixen les meves sinceres lloances. Ha sabut lligar all i oli amb
mestria per extreure’n una substància preciosa. Sense cap
dubte, una obra mestra que cal llegir.

> A continuació, les crítiques dels dos primers volums que vaig fer al seu moment per l’extint bloc Comic Fill-in:

El Fotógrafo #1
Didier Lefèvre, Emmanuel Guibert

Glénat

“En 1986 un jove fotògraf, Didier Lefèvre, va acompanyar sobre el
terreny una expedició de Metges Sense Fronteres a l’Afganistan. De les
experiències d’aquell viatge no va quedar només un testimoniatge en
fotografies, sinó que anys després ens arriba de la mà d’Emmanuel
Guibert la narració en còmic d’una història tan dura com rica, feta
enterament de realitat. Un material sensible del que s’abasteix Guibert
Lefèvre, per contar-nos el dia a dia d’un grup de Metges Sense
Fronteres, les seves vicissituds per a arribar a les zones en les quals
treballen i fer-nos viure de primera mà els tristeses i les alegries de
l’expedició.”

Aquesta nota promocional de Glénat no menciona un fet que crida
l’atenció de seguida que hom fulleja el còmic a la llibreria: les
fotografies. El fet és que aquesta obra, conjuntament amb elements de
caire documental o de diari de viatges, captura l’experiència personal
del fotògraf i ens endinsa al seu procés artístic a la recerca de la
millor fotografia. Potser no queda explícitament remarcat, però el fet
és que podem observar com el protagonista persegueix “l’instant”, fa
moltes fotografies de les que podem observar els anomenats contactes
(tires de pel·lícula revelada), tria, remena, i finalment selecciona la
fotografia que vol i que podem contemplar en gran.

Així mateix, “El fotógrafo” és una obra singular per aquesta
convivència de l’art seqüencial amb la fotografia. Cal reconèixer que
els dos mitjans contribueixen al relat i es coordinen perfectament per
explicar-lo. Guibert no només porta el pes de la narració pròpiament
dita entre fotografia i fotografia sinó que aconsegueix captar
l’esperit d’aquestes i es demostra bon dominador d’allò quotidià.
Certament continua amb el seu estil minimalista i amb importància pel
gest que havíem observat en altra obra seva, “La guerra de Alan”.

Cal dir també que, tot i ser un còmic interessant pel que suposa
d’experiment reeixit i, per cert, molt entretingut de llegir, no s’ha
de prendre pel que no és. La seva visió sobre l’Afganistan en guerra
contra els soviètics està totalment mancada d’esperit crític i la
superficialitat és la nota dominant. Les fotografies parlen per si
mateixa, i això potser compensa la pobra documentació de l’autor a
nivell social, polític i cultural. Però el cas és que aquest no és un
còmic de Joe Sacco, ni ho pretén.

En la meva opinió estem davant una obra molt interessant i
recomanable, al menys en aquest primer volum (i pel que sé, encara
millora al segon). Val a dir que el seu interès resideix tant en les
seves pròpies virtuts com en la porta que obre pel còmic en general. En
definitiva, una lectura que paga la pena fer.

El Fotógrafo #2

Didier Lefèvre, Emmanuel Guibert

Glénat

Si el primer lliurament ja em va sorprendre
agradablement, la lectura d’aquest segon m’ha deixat totalment
convençut. A banda de les aportacions al camp de l’art seqüencial que
suposa aquesta reeixida combinació entre fotografia i còmic, el cert és
que aquesta historia emociona. Ha sabut evolucionar des d’un diari de
viatge interessant cap a quelcom més íntim i humanista. L’anècdota es
transforma en vivència, els personatges en persones i el paisatge en
país. En fi, podria tractar de dir-ho amb més poesia, però supose que
ha quedat clar: m’encanta aquest còmic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!