Per Tutatis!

David Mazzucchelli
Pantheon Books

“Asterios Polyp” és, segons molta gent, el millor còmic de l’any passat, i jo encara afegiria que és un dels més remarcables l’última década. Una asseveració que, en tot cas s’hauria de matitzar. Mazzucchelli ens té acostumats a una producció tan minsa com reeixida, amb obres de l’alçada de “Batman: Year One” o l’adaptació de “City of Glass”, i aquest cas no ha estat l’excepció.

Estem davant una novel·la gràfica en tota l’accepció del terme però, no només això. Sí, hi ha un guió molt treballat, reflexiu, literari i fins i tot un pèl tòpic. I hi ha també un impressionant desenvolupament dels recursos de la narració gràfica. Will Eisner estaria ben content de poder llegir obres com aquesta, i de segur que Scott McCloud també haurà rebut amb bons ulls una confirmació més de les possibilitats de tota mena que augurava per aquest llenguatge. Però, com dic, “Asterios Polyp” és més que una novel·la gràfica, especialment si la comparem amb “City of Glass”. Hi ha un interès per les formes que sembla unir l’obra de Mazzucchelli amb la d’autors com Chris Ware, Daniel Clowes o Seth, per citar-ne alguns. Es tracta d’una focalització en l’aspecte material i gairebé bibliòfil del llibre que transcendeix les eines purament etèries de la narració gràfica, quasi com si demanés una contemplació propera a la de les arts plàstiques.

En aquest sentit, s’exigeix al lector un acostament atent a totes les facetes de l’obra, ja que d’altra manera la seva interpretació quedaria incompleta. El contingut literari, una història de reminiscències clàssiques que retroba els temes eterns -l’amor, la mort i el temps-, tan sols és una peça més del conjunt. Però no patiu, les pistes que ens guien per aquest camí són ben clares al text, o com a mínim tenen tota la claredat que pot tenir una metàfora recurrent al voltant de l’arquitectura.

Per no allargar-me més, diré que “Asterios Polyp” podria ben bé ser un dels còmics de la dècada però, de fet, trobe que només ho serà pels amants del nové art en general que, com jo, gaudeixen del desenvolupament de les seves capacitats. Aquells que troben en aquest mitjà d’expressió una font sovint molt particular d’històries i gèneres propis segurament no ho veuran així. No els culparé. Allò que conta pot arribar a ser-nos aliè segons com es mire, i definitivament no sembla voler servir d’espill social. En conjunt em resistisc a qualificar-lo d’obra mestra -sóc així de primmirat- però, certament és per treure’s el barret.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!